jueves, 28 de julio de 2011

Redefinicions necessàries - Quarta part: La realitat i la ment humana

Sobre la realitat i la ment humana: és el món un lloc finit? Aquesta és la pregunta que em plantejo en aquesta secció. Bé, adelantant aconteixement diré que aquesta qüestió va lligada en gran mesura a la nostra ment i la nostra concepció del món. Però, a simple vista, i pel que fa a l'aspecte físic del món, juntament amb el que són les nostres pròpies característiques i capacitats físiques com a éssers humans, podríem dir que sí, que efectivament (i irremeiablement) ens trobem condicionats, que ens trobem amb certes barreres físiques, internes o externes a nosaltres mateixos, que "a priori" ens limiten a nosaltres, als humans, que disminueixen les nostres perspectives cap a nosaltres mateixos i cap al món que ens rodeja. Aquí sorgeixen preguntes tan complexes com si existeix la llibertat, el lliure albir o com és la nostra comprensió del món, el lloc on vivim, i quines són les nostres autèntiques capacitats humanes, com funciona la nostra ment, que, en el fons, configura qui som i és la que ens permet processar i entendre on estem. Per citar un exemple, posem pel cas que jo desitgi volar: sé, certament, que com a humà que sóc, no tinc aquesta capacitat i que les meves característiques humanes em marquen el limit de la meva voluntat: vull volar, però certament no puc, no tinc aquesta capacitat, el meu cos no compta amb aquesta potencialitat, no està fet per a aquest desig o anhel. En aquest sentit, si el que vull és acariciar un núvol, tampoc podré fer-ho, perque la meva potencialitat humana no em permet, a priori, realitzar aquesta acció, m'és impossible arribar als núvols. Igual que si el que vull és viatjar a un altre planeta, si aquesta és la meva voluntat, no podré realitzar-la, doncs  Així doncs, seguint la nostra manera actual d'entendre el món, existeixen certes barreres físiques, tan externes (en el món) com internes (en nosaltres mateixos) que ens limiten en certa manera a no poder dur a terme la nostra voluntat al 100% de les possibilitats que se li plantejen i, per tant, existeix un condicionament de la nostra llibertat, existeix un limit de les nostres volències i possibilitats, existeix un marge que delimita el que podem fer del que no podem fer. Com a éssers humans que som, som éssers limitats per la nostra composició i per la inmensitat, ja no només del món sino del cosmos. Com deia Carl Sagan: "Som pols d'estrella que contempla les estrelles", aquesta és la sensació que ens queda al comprendre com de petits som en relació al tot, que el veiem extern a nosaltres, al contemplar la realitat i la inmensitat de l'univers. Cal saber, però, que la nostra concepció del món com a lloc finit ve donat, primerament, pel propi món i, seguidament, per nosaltres mateixos, per les nostres capacitats físiques, i que ambdues qüestions provenen primariament de la nostra concepció o manera d'entendre'l (al món) i entrendre'ns (a nosaltres mateixos): això és la nostra ment. Certament, existeix un lloc per a l'ésser humà on pot posar fi a la seva finitud, existeix un lloc per a l'ésser humà per a l'infinitud, i aquest lloc és la nostra ment. La ment humana és el tresor més gran del que compta la humanitat, és l'últim reducte de llibertat que ens queda als humans, dins d'aquest condicionament físic extern i intern que, a priori, contemplem en el món i en nosaltres mateixos. Cal entendre, abans de seguir amb l'exposició que ve, que el poder de la ment humana és tan gran que, per molt que ens sembli una utopia, pot destruir qualsevol barrera física amb la que ens trobem, tan externa com interna, i entendre això no és cosa fàcil degut al paradigma de pensament amb el que convivim avui dia. Cal, aquí, fer-nos la següent pregunta: què és la realitat? Per la gran majoria de gent la realitat és allò que passa al món, fora de nosaltres mateixos i nosaltres som mers espectadors i interactuadors de la realitat. El paper de la ment, segons aquest tipus de pensament, és el de descodificar i desxifrar la realitat a la que ens veiem inmersos físicament, en trobar una explicació a allò que passa al nostre voltant. Com he dit, segons aquest tipus de pensament predominant en el nostre paradigma actual, la realitat és externa a nosaltres mateixos, la realitat està fora de nosaltres i nosaltres l'única cosa que fem a través del pensament és interpretar i adaptar-nos a aquesta realitat del món que, com a finita que és, fa que el nostre coneixement sigui finit. En aquest sentit, condicionem la nostra ment amb la nostra perspectiva de finitud. Veiem el món com un lloc finit, com una esfera blava a la qual pertanyem i que és casa nostra, i tota voluntat de conèixer depèn de les lleis que regeixen aquest món, aquesta realitat externa a nosaltres que és la que vivim. Ara, però, m'agradaria analitzar la importància d'un altre tipus de realitat, la realitat mental, la realitat de la nostra ment, la realitat infinita. Desde temps remots s'ha fet la clàssica distinció de l'ésser humà en tres divisions, anomenades tres substàncies, de les quals aquest està format: esperit, cos i ment. L'ésser humà, en certa manera, està format essencialment per aquestes tres substàncies, segons creien els antics pensadors, fet que avui dia en certa manera es segueix creient però no d'una manera especialment forta en l'àmbit científic, que es remet únicament a les proves i als fets observables. El que fem en el nostre paradigma de coneixement actual, el científic, és limitar les fonts del nostre coneixement a l'àmbit físic, a l'àmbit corresponent al cos, limitant així el poder de la nostra ment, doncs tot allò que és físic ha de ser, forçosament, finit. El nostre coneixement en el nostre paradigma de pensament actual, això és el científic, prové de l'àmbit físic del món, dels fets observables en el mateix, i com a tal aquesta perspectiva finita fa que no poguem abarcar tots els àmbits de coneixement als que podriem arribar emprant les característiques derivades de les tres substàncies de les que ens composem com a humans. El coneixement físic és, evidentment, coneixement de la realitat externa, però no és res més enllà que un sol tipus de coneixement, no és tot el coneixement que podem abarcar amb les nostres capacitats humanes. La limitació ens l'hem autoimposat acceptant aquest sistema de coneixement, ens hem autolimitat als modes de coneixement en l'àmbit físic. Evidentment, la ment també opera a aquest nivell de coneixement, però no és res més que un "processador" d'informació vinguda de l'exterior de nosaltres, del món extern, que, com he dit, descodifica, desxifra i interpreta la informació vinguda a través dels sentits. Aquest fet és real però, com dic, limita en gran mesura les nostres capacitats de coneixement. Existeixen altres tipus de coneixements, no només els físics sinó també els mentals o fins i tot els espirituals, i tots ells provenen de la nostra ment, no dels sentits. La ment, al ser infinita, abarca una sèrie de coneixements que el cos, que és finit, no és capaç de comprendre. La ment humana és, doncs, un poder molt poderós, sinó el poder més poderós, amb el que els humans comptem per tal de comprendre no solament on estem sinó qui som, per comprendre'ns a nosaltres mateixos. La ment humana, potencialment (això vol dir la ment i les seves possibilitats), és una ment amb capacitat infinita, un espai ilimitat que pot expandir-se fins a abarcar distàncies no conegudes per la finitud del coneixement que ens proporciona el cos. Però per a que sigui així no ens val la base, sinó que la ment humana ha de ser entrenada, madurada i completada per a tal propòsit, doncs com he dit anteriorment aquesta no és essencialment infinita, sinó potencialment infinita, els conceptes són diferents.  La ment pot ser o no pot ser infinita, això depèn del cultiu que li dediquem. La gran majoria de la gent al planeta viu desconeixedora d'aquesta realitat mental, que no és menys real que la realitat física, que creiem com real, la realitat exterior a nosaltres, la realitat del món, la que no ens pertany, la que s'escapa dels nostres dominis. La ment de la gran majoria de les persones en el planeta viu adormida i limitada pels sentits, per allò que veu, sent, olora, prova o toca i és incapaç d'anar més enllà en termes d'autorealització i coneixement, doncs no ha estat entrenada per a aquest propòsit, per a expandir les capacitats mentals més enllà d'allò purament físic. Factors com el domini de la ment sembla ser que siguin temes desconeguts o que no interessin a la majoria de la població, doncs es conformen amb la limitació de la realitat externa i no cultiven la realitat interna, la de la ment, i cal no oblidar que per tots i cadascun de nosaltres no hi hauria realitat externa sense realitat interna, la que permet que siguem qui som i la que estableix els nostres modes de conèixer. La realitat, l'única realitat, és la que prové de la nostra ment, és la que fa que la realitat del món sigui possible, és la que la configura i dóna sentit. Però quan sublevem la nostra ment al cultiu del coneixement extern oblidem el cultiu del coneixement intern, que és bàsic i essencial pel coneixement del tot. Domini de la ment i autoconeixement van lligats, i són dos dels pilars bàsics per tenir una vida interior sana i feliç, que després es veurà reflexada exteriorment. En aquest sentit, el cultiu interior afavoreix al cultiu exterior, i aquest primer és la pedra fonamental per a que aquest segon es dongui. Les possibilitats de la ment per a l'individu són infinites i la configuració de l'individu depèn de la seva ment. Aquesta, la nostra ment, pot ser metaforitzada com un enorme jardí, el qual pot ser cultivat per tal de que hi creixin les flors més belles, boniques i exòtiques que poguem imaginar, aportant-nos pau, ordre, serenitat, positivitat, domini de les nostres capacitats i autocontrol, aixi com autoconeixement, doncs la nostra voluntat vol que en ella hi imperin coses que ens aporten benestar. Però la ment, per contra, pot no ser cultivada, i així la malesa i les males herbes s'apoderaran d'ella, fent el nostre món intern un caos, un desordre, un descontrol de les nostres percepcions i un sense fi de fluxes de negativitat que influenciaran inevitablement en la nostra concepció del món, que es veurà alterada pel nostre estat mental. Així doncs, per al coneixement, tenir una bona ment preparada i entrenada per a tal propòsit és bàsic, així com és indubtable, a aquest nivell, que la ment és la que configura qui som i la nostra manera d'entendre el món, d'ella provenen les impressions que poguem extreure d'allò que veiem, sentim, olorem, provem o toquem, d'ella depèn, en gran mesura, el nostre coneixement així com la seva expansió. Per sobre de tot, els éssers humans som éssers espirituals, comptem amb el do de posseïr una ment que ens permet pensar, raonar, valorar i interpretar tot allò que, primerament és pensat i, posteriorment, existeix en una realitat externa a la nostra realitat interna, però un nfet clau és posar el coneixement intern per sobre de l'extern: només així serem capaços de comprendre la naturalesa infinita de la nostra concepció del tot, per contra de l'opinió generalitzada d'investigadirs i científics, que són els que estableixen els paradigmes de coneixement predominants en la nostra cultura i societat actual. El poder de la ment, despreciat per alguns, incomprés per molts, desconegut per la majoria, és una porta d'obertura a la infinitud del nostre coneixement, i molts savis orientals, allunyats del bullici i la vida típica de les societats occidentals, han estat perfeccionant-lo durant mil.lenis. Aquests savis, recluïts en muntanyes lluny de tota influència del "món civilitzat". creuen que la ment és com una espècie de llac, i només quan hi ha tranquil.litat i quietud sobre la seva superfície es pot contemplar tota la seva bellesa i immensitat; per aquesta raó, els savis orientals empren tècniques  com seguir el seu "dharma" (o la creació de propòsits o objectius propis a la vida per tal de seguir-los), la pràctica del "kaizen" o autosuperació diària, viuen amb disciplina, respecten el temps propi per a la reflexió, serveixen desinteressadament als altres i abraçen el present, tècniques que els porten a tenir un domini de la ment i, per tant, a tenir una vida esclarida, una vida dominada pel poder de la ment. Certament, la saviesa i les ensenyançes d'aquests savis orientals és ancentral, ha estat transmesa de generació en generació i els seus efectes, avui dia, són igual d'efectius per a les persones i les seves ments com ho eren fa dos mil.lenis. La pràctica del cultiu de la ment en aquests savis orientals, allunyats de tota societat i de tota influència de l'opinió pública, del comerç, de l'economia, de la política, de la publicitat, etc, és tan gran i ha arribat a uns nivells tan elevats que, per persones com nosaltres que vivim condicionats per tots els factors anteriors que conformen les ostres vides i la nostra manera de veure el món, ens és impossible d'entendre. Certament, ells estan a un nivell d'expansió mental i en un paradigma de coneixement tan diferent al nostre, que sigui superior o inferior només ho aclarirà la història i el devenir d'uns i d'altres. El que és cert és que el tipus de coneixement que ells comparteixen és radicalment diferent al nostre: nosaltres ens centrem en conèixer el món (la realitat externa), ells es centren en el coneixement de la ment (la realitat interna) i, amb això, abarquen uns nivells de consciència i espiritualitat més elevats que els nostres, que són simples i terrenals. Les seves vides són vides de felicitat, prosperitat i armonia natural, unitat amb el món i la naturalesa que els rodeja. El seu coneixement, no expressable en paraules sinó en pura experimentació mental, és molt més elevat, precís, humà i infinit que qualsevol dels coneixement que nosaltres poguem experimentar mitjançant teories matemàtiques o física quàntica. Quina diferència hi ha entre els savis d'orient i la gran majoria de persones de la nostra societat? Una cosa tenim en comú: tots som humans, per tant, tots, potencialment, tenim la capacitat de desenvolupar unes o altres característiques de percepció de la realitat. Així doncs, si els savis orientals poseeixen les característiques intrínseques que els permeten el coneixement de la realitat interna, la realitat que regeix i configura el món extern, nosaltres també tenim la capacitat de fer-ho. Per què no fer-ho? Un cop més, la societat i els valors, l'opinió pública, els interessos (personals o econòmics, i normalment els personals seran econòmics) i l'adaptabilitat al sistema en el que vivim ens impedeixen crear aquest nivell de consciència i espiritualitat tan elevat que ens permetin moldejar i dominar la nostra ment i, per tant, les nostres perspectives a la nostra voluntat, i així tenir un control tota sobre les nostres vides i les realitats que vivim. El llac de la metàfora descrita pels savis orientals no és un llac tranquil i quiet (els propis valors i les exigències de la societat ens impedeixen tenir cinc minuts de calma per reflexionar, que les aigues es tranquilitzin i poguem abarcar-ho tot des d'una perspectiva més àmplia) sinó que és un llac ple d'onades i propagacions d'ones, un llac consumit pel moviment, el frenesí i l'activitat de la vida diària d'una de les persones pertanyents a la societat occidental: el nostre llac, la nostra ment, mai podrà tenir, dins aquest sistema de viure, el moment ni el condicionament necessari per tal d'obtenir la calma i la tranquil.litat que mereix la nostra ment. D'aquesta manera, condicionats per l'activitat frenètica de les nostres vides i la falta de reflexió, tendim a veure el món com allò físic, que és el que experimentem, no com allò mental, que és el que no experimentem. Per aquesta raó, per a nosaltres, el món és finit, com allò físic que experimentem, en comptes d'infinit, com allò mental que no experimentem. Quina és l'autèntica realitat? La realitat física, creada pel món? La realitat mental, creada pels humans? Una cosa està clara: una realitat és realitat en relació a una altra cosa, que no és realitat. Si existeix una realitat, ha d'existir en relació a algú que la denomini com a tal. Una realitat és per a aquell que existeix. Qui no existeix no té realitat. Nosaltres existim, per tant posseïm realitat. La realitat més pròpia de l'ésser humà és la seva realitat interna, que és la que el configura com a tal, la que permet l'existència d'altres realitats. Sense la realitat interna, és a dir sense humans, no hi ha realitat externa. Per tant, inevitablement, com a éssers coneixedors que som, la realitat externa depèn de la nostra realitat interna, que és la que primerament ens apareix en ordre de jerarquia a l'hora de conèixer i és la que permet el coneixement de la realitat externa, que és perfectament subjugable a la realitat interna: la realitat de la ment. Per tant, el món, el nostre món, la finitud, allò finit, pot ser entès, comprés i abarcat de sobres amb la ment, la nostra ment, la infinitud, allò infinit. Cal, però, conèixer, cultivar i perfeccionar la nostra ment per tal d'ampliar-ne els limits infinitament, doncs és l'eina més poderosa, com a éssers pensants i espirituals que som, per comprendre i entrar en sintonia amb el món on vivim. Si no existís la nostra realitat interna, no existiria el món, almenys no existiria per a nosaltres. Com que existim, existeix el món, almenys existeix per a nosaltres. Per que el món existeixi ha d'existir per que existeix la nostra ment, per que existim nosaltres, que el coneixem. El món, com a objecte a ser conegut, ha de ser adaptat a la nostra manera de coneixer-lo, a la subjectivitat del cognoscent, és a dir de nosaltres, els que coneixem, a la nostra realitat interna, la nostra ment de possibilitats i extensions infinites. No hi ha res del món finit que no pugui ser abarcat amb el coneixement infinit de la ment. El poder de la ment és, doncs, més poderós que qualsevol altre poder que pugui existir, i mentre quedi una ment entrenada i perfeccionada per conèixer no físicament sinó espiritual i mentalment els processos de l'home en relació al món, tot podrà ser comprès per la ment. El dia que els éssers humans entenguem que certament tenim la capacitat del perfeccionament de la nostra ment a través de la sintonia, l'armonia, la reflexió i el cultiu d'aquesta, no hi haurà limits físics que no poguem superar. El poder de la nostra ment canviarà radicalment la realitat física en la que vivim, canviarà per complet la nostra concepció de la realitat. Cal que l'ésser humà elimini totes les barreres de concepció del món que ell mateix s'ha creat, cal que l'home torni a ell mateix i que es conegui a ell mateix i les seves infinites possibilitats, que estan única i exclusivament en la seva ment. Serà llavors quan l'home, lliure de condicionaments en forma de barreres físiques i vincles terrenals, i amb l'única i poderosa arma del control de la ment, podrà, sempre que ho desitgi, sentir-se autènticament lliure per volar, acariciar els núvols i arribar a altres planetes.

"Imagina que estás sentado en mitad de un espléndido y exuberante jardín. Éste jardín está lleno de las flores más espectaculares que has visto nunca. El entorno es extraordinariamente tranquilo y callado. Saborea los sensuales placeres de este jardín y piensa que tienes todo el tiempo del mundo para disfrutar de este oasis. Al mirar alrededor ves que en mitad del jardín mágico hay un imponente faro rojo de seis pisos de alto. De repente, el silencio del jardín se ve interrumpido por un chirrido fuerte cuando la puerta del faro se abre. Aparece entonces un luchador de sumo japonés -mide casi tres metros y pesa casi cuatrocientos kilos-, que avanza indiferente hacia el centro del jardín. Cuando el luchador de sumo empieza a moverse por el jardín, encuentra un reluciente cronógrafo de oro que alguien olvidó muchos años atrás. Resbala y al momento cae con un golpe sordo. El luchador de sumo queda inconsciente en el suelo, inmóvil. Cuando ya parece que ha exhalado su último aliento el luchador despierta, quién sabe si movido por la fragancia de unas rosas amarillas que florecen cerca de allí. Con nuevas energías, el luchador se pone rápidamente en pie y mira intuitivamente hacia su izquierda. Lo que ve le sorprendre mucho. A través de las matas que hay al borde mismo del jardín observa un largo y serpenteante camino cubierto por millones de hermosos diamantes. Algo parece impulsar al luchador a tomar esa senda y, dicho sea en su honor, así lo hace. Ese camino le lleva por la senda de la alegria perdurable y la felicidad eterna."

"Las siete virtudes imperecederas de la vida esclarecida", en "El monje que vendió su ferrari" de Robin Sharma.

 

miércoles, 20 de julio de 2011

Redefinicions necessàries - Tercera Part: La política i els diners

Sobre la política i els diners: si hi ha alguna cosa en aquest món on vivim, i parlant desde la meva curta experiència vital, que m'ha fet adonar que pot moldejar al seu gust a la gent d'una manera massiva, fer-los canviar d'opinió i moure masses... això és el "saber parlar", el dominar el llenguatge, l'art de la retòrica, que en deien els antics grecs. Una persona coneixedora de la psicologia humana que, a més, tingui un domini extens, fluid, gràcil i encisador del llenguatge, juntament amb un discurs prometedor, centrat en parlar a la gent sobre els problemes que preocupen a la societat i prometent-los sol.lucions, aquest fàcilment pot ser un bon polític. El polític és, per sobre de tot, un coneixedor de l'art de la retòrica o art de l'argumentació, però també, per ser "un bon polític", tal i com coneixem els polítics actuals, ha de ser un bon coneixedor dels aspectes psicològics més interns de les persones, amb l'objectiu intrínsec de treure'n el màxim profit per als seus interessos, que mai han de ser revelats, sempre han de ser ocults i amagats darrere boniques paraules com "progrés social", "millora de l'economia del país", "sostenibilitat assegurada", "reducció de la tasa de l'atur", i demés. Estudiant una mica la teoria i la pràctica de l'argumentació, m' he adonat de que, a més, el llenguatge, emprat amb l'objectiu de confondre, evidentment pot portar, a aquells que escolten, a caure a les xarxes de la parauleria confosa que se'ls ha estès al davant, que el llenguatge emprat pels polítics està, en la seva gran majoria, ple de fal.làcies de tot tipus (error lògic de raonament en una argumentació determinada), un discurs confús per definició, que l'última cosa que preté és ser clar i concís, sinó estar ple de paraules confuses per a gent que necessita que se'ls parli clar (i aquesta confusió prové bàsicament de la desconeixença o la ignorància generalitzada que la gran majoria de la població pateix, cosa que no els culpo de que així sigui, doncs és el que aquesta societat promou d'una manera més o menys oculta). Posem el cas d'un treballador que es passa dotze hores al dia fora de casa, deixant-se l'esquena per guanyar-se un sou, tal i com promou aquesta societat que hem de fer si volem ser útils per a ella i els seus interessos. Quan arriba a casa té dues opcions: una, entretenir-se per desconectar de la seva vida de treball, sortir amb els amics o mirant la tele ("un programa entretingut, que no tinc ganes de pensar"), o dues, arribar i fer l'esforç, després d'haver-se passat el dia sencer al curro, d'intentar informar-se del que passa en la societat, i això abarca, per exemple, el panorama polític, tant important com ens el pinten. Sembla lògic pensar que en aquest context, i sense tenir cap tipus d'estadístiques al davant, una gran majoria de la població escollirà la primera opció: m'he passat tot el dia treballant, fent un bé a la meva societat i, com a conseqüència, a mi mateix, ja que treballo per guanyar calers cosa que fa que pugui sobreviure comprant i gastant, permetent que la roda segueixi girant, estant, així, adaptat al que la societat em demana o espera de mi; arribo a casa cansat, i l' última cosa que vull és enxufar la tele per veure totes les desgràcies que passen al món o per escoltar l'absurda i aburrida parauleria del polític de torn, prometent i no complint. De fet, aquest és un dels objetius, que la política "sigui confosa i aburrida", per evitar que la gran majoria de la població s'hi barregi o intenti comprendre-la, ja sabeu, "todo para el pueblo, pero sin el pueblo". Doncs bé, aquest individu del cas número 1 forma part, com he dit, de la gran majoria de la població, i podríem dir que és aquest un fet paranormal? Sens dubte no, és un fet normal, normal dins el model de societat en el que vivim, que promou que la gent sigui així amb els nivells de vida que portem, amb la poca incentivació i el poc temps que podem dedicar a informar-nos correctament sobre les coses. Així doncs, tractarem a aquest individu, que es passa el dia currant i que, quan arriba a casa, l'última cosa que vol fer és informar-se sobre res, com a "normal" dins el context social al que ens estem referint, això és la nostra societat. Aquest individu, en el suposat cas d'eleccions, el que farà és, o bé donar el seu vot a aquells que ha escoltat en les converses del curro que mereixen ser votats ("Tio, el PSOE lo está haciendo fatal. Yo no lo voy a votar.", així doncs en el seu cap automàticament li ve l'única alternativa que coneix, el PP) o bé a aquells que porta tota la seva vida votant, ja sigui perque la seva familia estigui íntima i cegament lligada als interessos d'un partit polític determinat o bé perque desde petit l'han educat de manera que no es qüestionés res i simplement votés a aquell partit polític en qüestió. La seva informació i reflexió ha estat nul.la, el seu vot tan nul com el fet que l'ha portat a qüestionar-se a si mateix el perquè d'aquest vot. En el cas de que un altre individu, sotmès a les mateixes característiques que el primer (és a dir, un curro de dotze hores diàries), però lliure de prejudicis de l'entorn o familiars, arribi a casa i, motivant per un mínim d'inquietuds intrínseques o vitals, decideixi donar-li una oportunitat a la "informació objectiva de la televisió", l'endolli i decideixi veure què es cou en el panorama polític, doncs com a bon ciutadà i defensor de la democràcia que és, i sabent que dintre de poc s'acosten les jornades electorals, s'autoexigirà a ell mateix fer un petit esforç informatiu, del caire que sigui (el primer que li ve al cap és endollar la televisió) per tal de mirar de comprendre quines opcions de vot té i què és exactament allò que pretén votar. La seva actitud, a part de paranormal, és lloable, una persona que es passa tot el dia treballant, ja sigui física o mentalment, l'última cosa que vol és tenir de tornar a treballar per pensar seriosament a veure qui es mereix el meu vot; com dic, una actitud paranormal i lloable, assumint el seu principal rol com a ciutadà, ser útil al seu país, aixecant l'economia del país i, tot i així, pretén invertir una estona més del seu temps lliure informant-se sobre els opcions polítiques existents per tal d'exercir el seu segon rol com a ciutadà, que és votar, però no votar de qualsevol manera, intentar votar amb cap, amb seny, havent "intentat informar-se" prèviament (cal dir sobre aquesta qüestió que, a efectes pràctics, per als polítics els nostres principals rols socials són que treballem i que votem, res més). Aquesta, la missió del nostre treballador inquiet, és una missió pràcticament impossible, no apta per a quasi ningú. Aquest individu mirarà la tele i el que veurà, segurament i si no és capaç de depurar la gran quantitat de parauleria emmerdada del poc aspecte de veritat i realitat que s'hi reflexa en el que aquesta ens mostra, es veurà influenciat per l'opinió apresa en una cadena determinada que, sens dubte, afavorirà als interessos polítics del partit polític que més calers hagi emprat per comprar la publicitat d'aquella cadena en concret. El seu "intent d'informar-se" és lloable, doncs ha sacrificat entreteniment per informació, per fer un bé al que ell mateix considera "dret a vot" però que en aquesta societat els hi interessa vendre'ns-ho com a "deure a vot" (et diuen: "has d'anar a votar, és el teu principal deure com a ciutadà, sinó estàs en contra de la democràcia", aquesta és la típica fal.làcia amb la que s'etiqueta a aquell que, de manera conscient i premeditada, decideix no anar a votar pels motius "x" que l'han portat a no fer-ho). Tal i com aniran les coses per al nostre amic a l'intentar informar-se via televisió, la seva contribució a l'efecte teòric buscat en la veritable democràcia serà nul, doncs dins del poc que s'ha pogut informar per falta de temps, el que la televisió li ha mostrat han estat, tirant a llarg, sis idees polítiques (posem pel cas CIU, PSC, PP, ERC, IV, i SC) mentre que, en realitat, existien més de cent propostes polítiques, més de cent idees polítiques, desconegudes pel nostre home, que, pers motius desconeguts, no han pogut ser "mostrades" en el gran aparador de la televisió, el lloc d'on la gran majoria de la gent treu les seves opinions de tot tipus, en aquest cas polítiques (motius? o bé perque aquests partits no tenen tants calers per promocionar-se a la televisió com la resta de partits forts, o bé perque són partits minoritaris, o bé perque són partits que han sorgit recentment i, per tant, son, en la seva majoria, desconeguts, o bé perque a la resta de partits forts no els ha interessat que les noves idees poguessin ser mostrades públicament a través del mitjà de comunicació més potent que tenim actualment amb permís d'Internet, és a dir la televisió, lloc d'on la gran majoria de població extreu la poca informació que consideren que necessiten per decantar el seu vot). Bé, si s'ha entés el que he intentat explicar, cosa que no crec que sigui molt difícil però és possible que a algú no li hagi quedat clar, o bé perque no m'he explicat bé, o bé perque la realitat difereix en gran mesura de la meva manera de veure-ho, o bé perque hi ha mentida en les meves paraules, en podem extreure diferents punts d'aquesta visió: primerament, les eleccions no són més que interessos polítics, és "el moment" (si, dic "el moment", perque no hi ha més moments) en el que la política necessita al poble, necessita de la participació del poble. Fora de les eleccions, la política no necessita al poble, la política s'ho manega tot ella mateixa, i com més allunyat estigui el poble dels afers polítics, millor pels interessos d'aquesta. Després, que la democràcia és el millor dels sistemes possibles, això és indubtable, és una gran veritat en la seva teoria, com ho pot ser el marxisme, però no en la seva pràctica, en el punt en el que la pròpia societat permet que aquesta democràcia no s'exerceixi com s'hauria d'exercir. El cas és el que he ficat abans, el de la gran majoria de la població desconeixedora de totes les opcions possibles per falta de temps o d'informació, desconeixement de les veritables intencions i dels interessos polítics d'allò que estan votant, ja sigui perque les seves vides de treball i servitud els impedeixen estar correctament informats sobre les opcions que tenen, ja sigui perque tenen una mica de temps per informar-se però la televisió i els interessos que la regulen, juntament amb al susceptibilitat de ser enganyats i manipulats que posseeixen fan que aquest intent "informatiu objectiu" sigui invàlid, ja sigui perque son uns "currantes de la hostia", cosa molt lloable, de veritat, però amb un mínim de temps d'informar-se i, tot i així, prefereixen invertir el seu temps restant en entretenir-se i viure, ja que la gran majoria del seu temps vital, lligat al treball, no els permet, ja sigui perque directament passen d'informar-se, doncs passen de política però tot i així cada jornada d'eleccions estan allà donant el seu vot que jo em pregunto per què ha servit si internament no se'l han qüestionat, madurat i decidit tal i com en la teoria hauria de ser en un sistema democràtic. Així doncs, a la suma de que la política és el major circ d'interessos amagat darrere d' un ampli domini de llenguatge confús i manipulador amb l'únic objectiu de mantenir-se al poder, cal dir que la nostra democràcia actual no és res més, en la seva pràctica i tal i com estan les coses, que una part de la funció, una part de l'espectacle de la política on simplement els polítics ens pregunten si ens està agradant o no el show que estem veient, si ja hem destapat o no el pastís, i nosaltres els donem o no els donem la nostra aprovació en forma de vots, amb tot el poc criteri del que disposem per valorar el que veiem. Siguem realistes: la política era bona, anys enrrere, quan els grecs la van inventar. En aquell llavors, les societats gregues eren societats on la gran majoria de la població, els ciutadans de l'estat, tenien accés a l'àgora, als llocs de debat, per tal de participar activament en les qüestions debatudes i per tal de crear-se, per ells mateixos, una opinió, no que els hi crees artificialment la televisió, o la ràdio, o depèn de quins portals a Internet. Cal dir, per això, que considero que Internet és la gran esperança informativa del nostre segle, doncs ens permet la lliure interacció amb el contingut, al mateix temps que ens permet dur a terme un contrast instantani de la informació amb diferents fonts, cosa que a la televisió i a la ràdio no tenim, per exemple. Internet és aquella gran biblioteca invisible de coneixement arxivat i coneixement instantani, biblioteca a la que tots tenim accés, és aquell ample i llarg, més ben dit infinit, carrer on trobem múltiples i variades botigues on tots podem triar què volem fer, a quina d'elles volem entrar, com qui va caminant per un carrer ple de botigues, amb diferents propostes, i triar en quina d'elles entrar. Això és Internet, però amb la informació (també amb negocis, tot sigui dit). Cal que entenguem la importància que té avui dia l'Internet a les nostres vides, i que l'emprem correctament si d'informar-nos i contrastar la informació es tracta, sobretot en afers tan importants com és l'elecció d'un govern. Tornant de nou al tema de la política i relacionant-la, tal i com he dit inicialment, amb el llenguatge, cal dir que un factor clau per entendre l'enorme "parche" que la política suposa avui dia és el fet d'entendre l'objectiu teòric d'aquesta, és a dir l'objectiu que aquesta es planteja, l'objectiu irreal, el que no es realitza, el teòric, en comptes del pràctic, el real, el que nosaltres patim. La política és un intent, mitjançant el diàleg, de gestionar i governar un país, un estat o una nació, govern que, sens dubte, és necessari, doncs creure en l'anarquia en aquest nivell de civilització al que estem és creure que tots actuaríem correctament i això és impensable tal i com està organitzada actualment la societat, amb la seva desigualtat i la seva pobresa a través del sistema monetari, cosa que sens dubte crea necessitat i, per tant, malestar i violència. La política, doncs, no és res més que un sistema de creació de "lleis", que regulen el nostre comportament adaptant-lo al que la societat demana, comportament que, per altra banda, ve condicionat pel mateix sistema en el que vivim. Aquí està el principal error de la política, tal i com la veig avui dia: la política no busca sol.lucions, la política posa "parches" als problemes, posa "lleis en forma de parches" als problemes. Entendre aquest punt de la meva concepció política és clau per entendre tot allò anterior i tot allò que vindrà a continuació: la política deriva de la incapacitat humana de trobar solucions als problemes, per això s'inventen les lleis, que no són més que "parches" pels problemes als quals no tenim sol.lució. És així de simple, això és el que és la política en la seva pràctica. I que molts dels problemes actuals no tinguin sol.lució deriva de l'estat de paràlisi creatiu, innovador i de pensament crític al que ens sotmet la societat de la que som esclaus. Per dir-ho d'una altra manera: arreglar el món, avui dia, no està a l'avast de tothom, no està a l'avast de la creativitat, la innovació i el pensament de tota la població, aquest fet recau en les decisions polítiques. En aquest sentit, estem donant-los als polítics la vatuta per dirigir a la societat, els estem llegant a ells el poder per tal de "buscar sol.lucions" als problemes que estem patint. I quines sol.lucions troben els polítics, amb tota la seva incapacitat per resoldre problemes i tot el seu verb conmovedor i corruptor de la societat? Lleis, aquesta és la solució que ells ens donen. Fem un exercici de reflexió: de veritat creieu que, a la llarga, el món s'arreglarà mitjançant lleis, és més, lleis creades pel propi home, lleis artificials? De veritat creieu que és així? No intento ser determinista, però les úniques lleis que existeixen veritablement en aquest món i que cal conèixer i estudiar són les lleis naturals, les lleis provinents de la naturalesa, les lleis a les quals sí que estem, inevitablement, condicionats i determinats, i això és una realitat molt més gran que qualsevol altre que haguem descobert: estem condicionats a la llei de la gravetat, per això caiem cap avall, estem condicionats a les lleis del nostre cos, per això no podem volar per nosaltres mateixos, estem condicionats a la llei de respirar, per això necessitem oxigen, i si no hi ha oxigen morim, i això és així i no pot ser d'una altra manera: és un determinisme innegable. Estem condicionats a caure cap avall, a no poder volar per nosaltres mateixos, a veure'ns obligats a respirar per sobreviure: això són lleis. Tota la resta de lleis, inventades per l'home, són "parches", són el reflexe més vulnerable, un cop exposats a la reflexió, de la nostra incapacitat per trobar sol.lucions als problemes. M'agradaria que fos d'una altra manera, que les lleis fetes pel govern tinguessin sentit per a la humanitat, però si les analitzem curosament veiem que no serveixen per res més que per condicionar la llibertat de l'home més del que ja està condicionada, i condicionar-la per què? Per adaptar-la, molt més, a les exigències de la societat tal i com la hem construït. Creieu, sincerament, que a aquestes altures de la pel.lícula de la humanitat, la política pot aportar solucions reals, empíriques, factibles, als problemes que pateix la humanitat, com la pobresa, com la violència, com els interessos econòmics, com l'atur, com la desigualtat? Creieu que la veritable sol.lució a llarg plaç, la més eficient i rentable per a la humanitat, a tots aquests problemes poden derivar de la parauleria de la política? Jo no ho crec, sincerament, i n'estic convençut interiorment. Els polítics, aquells servents ocults de l'economia, no poden aportar-nos llum a aquests problemes. Tenim problemes molt greus com per anar intentant sol.lucionar-los amb "lleis parchoses" que no porten enlloc i que, a la llarga, quedaran obsoletes i desfasades per les noves necessitats vigents en la humanitat, com ara l'escassedat de recursos vitals com l'aigua, o com la contaminació de l'aire. Vivim en un món on la concepció que tenim d'aquest ve condicionada per l'entorn on ens desenvolupem, això és la nostra societat, i aquesta és la que ens marca els valors i les prioritats que regeixen la nostra concepció d'aquest. Més que política, que el que proposa són "lleis" als problemes, el que necessitem és ciència, que proposa "sol.lucions" als problemes. La política ha quedat desfassada, la política actual, a no ser que sofrís un potent canvi estructural i de funcionament, no és un bon sistema per tal de buscar sol.lucions als problemes als que ens enfrontem. Cal donar prioritat a les sol.lucions científiques per sobre de les sol.lucions polítiques, cal fer-ho en honor al benestar no econòmic sinó vital de la humanitat. La economia no és res més que un mur enorme que impedeix avançar, un mur enorme que tard o d'hora hem de saltar i superar per seguir endavant. Perque els problemes de la humanitat no són problemes econòmics, no són problemes de diners, d'atur, de treball o de relacions externes, els problemes de la humanitat (i avui més que mai ho veiem) són problemes de recursos i de benestar de la població, són problemes d'escassetat de recursos. Cada cop som més gent al planeta i, per contra, els recursos cada cop son més escassos. Això és un fet, i la política, que en el fons és, en el nostre entorn, el rostre públic però ben emparat de bancs i corporacions, no és una sol.lució a aquest problema, doncs no està capacitada per lidiar intel.ligentment amb la gestió dels recursos existents en el planeta, no tenen aquests coneixements, doncs només entenen d'interessos econòmics i de parauleria, i mentre hi hagi interessos econòmics pel mig, que són els que de veritat eviten una gestió intel.ligent dels recursos del planeta, no podrem trobar una sol.lució a la fam, a la pobresa, a l'escassedat i a la desigualtat en general, i, sobretot, a la més horrible distinció humana que hem creat, després de la distinció racial: rics, pobres i extremadament pobres. Sí, però rics, pobres o extremadament pobres en relació a què? A la capacitat humana? A la inventiva? A la creativitat? A la intel.ligència? A l'esforç? Al context social i cultural que ens ha tocat viure? No, en relació a la quantitat de diners que tinguem, és a dir a la quantitat de papers pintats amb cares de persones amb un valor econòmic específic, creats del no-res pels bancs, i això és el que guia el camí a seguir. I jo no veig camí més obscur i impossible de seguir per la humanitat que aquest: el camí que marquen els diners. Això porta a pensar que la gran majoria de problemes que hi ha al món es podrien sol.lucionar eliminant el sistema monetari i donant prioritat a les necessitats de la humanitat. La pregunta és: tenim els recursos? Sí, els tenim, tenim energia solar, energia eòlica, energia mareomotriu, podem extreure l'energia d'aquests recursos. Què impedeix que ho fem? Els diners, no hi ha suficients diners per dur a terme el projecte. Si els diners no hi fossin tíndriem els recursos i tindríem les ments i la inventiva disponible per tal de desenvolupar totes les tecnologies necessaries per, un cop entès el problema que suposa el creixement de la població i la disminució dels recursos existents, investigar lliurement vies alternatives per tal de tirar endavant les necessitats de tota la humanitat, només faltaria la voluntat comú, el "voler fer-ho" global. I la gent ja no buscaria incentivació econòmica per dur a terme els seus treballs, perque no existiria tal incentivació econòmica! Sona extrany? Ho és perque estem acostumats a treballar si i només si rebrem alguna cosa a canvi, però en un món sense incentivació això no seria així. La gent, lliure de cadenes d'esclavituds, miraria a les estrelles i es preguntaria perquè estan allà, un cop eliminat l'esclavisme pagat surgiria en la gent la voluntat de conèixer el món on vivim i d'intentar treballar tots junts per buscar-li una solució, un cop comprenguessin la importància del tot per sobre de la individualitat, un cop ens despullessim dels falsos prejudicis i dels falsos valors i prioritats que ens ha creat aquest sistema monetari del qual som esclaus i que evita que trobem sol.lucions reals als problemes que hi ha o que hi haurà, no gaire més enllà que dintre d'uns anys. Però no, tornem a la realitat, que no pot estar més allunyada d'aquest plantejament, la realitat està dominada pels diners i com a tal és corrupte, això de manera innegable, i part de la realitat és la política, i com a tal està dominada pels diners i és corrupte. El sistema que plantejo no és el millor dels sistemes possibles, però sens dubte crec que és millor que el que tenim a nivell de sol.lucions als problemes que avui dia ens trobem i que innegablement hem de sol.lucionar si no volem cavar encara més profundament la nostra pròpia tomba, com tampoc ho és el sistema econòmic sota el que vivim, que ho corromp tot, fins i tot a la política, aquell ancestral "art de saber parlar", per convertir-lo en l'art de fer falses promeses electorals per tal d'arribar al poder, que és l'únic i veritable objectiu i, un cop allà, fer una mica de sobreactuació, ficant de tant en tant alguna tirita al món en forma de "sol.lució a llarg plaç" i vinga, anar tirant entre falsa promesa i mentida mentre esgoten totes les vies possibles per persistir-hi (sobre aquesta qüestió del poder, recomano la lectura de "El Príncep", de Maquiavel). La política, mentre tinguem als diners pel mig, no canviarà: serà corrupte. Jo crec en el noble art de la política, plantejat a l'època clàssica, crec en l'objectiu teòric que pretenia en una època on a tots ens era fàcil accedir a "ser polítics" i buscar sol.lucions a petita escala, això és buscar sol.lucions a la polis o ciutat-estat, però avui dia, quan tractem problemes tan generals com la pobresa al món o la falta de recursos, la política no és una bona sol.lució als problemes que enfrontem. La política, com "art de governar i organitzar una societat" és bona. Política és diàleg directe, intel.ligent i empíric (sobre els fets en qüestió), política és buscar solucions factibles al problemes a través del diàleg, tots hauríem de poder ser escoltats, tot hauríem d'intentar contribuir a millorar el món. No per tot això la política hauria de desaparèixer: cal redissenyar totalment la política. Cal redissenyar què és per a nosaltres la política, com un sistema de govern però més important com un sistema d'organització i gestió de recursos vàlid; cal donar prioritat a noves idees de govern, cal no ser conservadors amb idees que poden millorar i, per contra, cal estar disposats al canvi de les noves exigències o necessitats que el món, el nostre entorn, ens demani, i buscar-hi sol.lucions recolzades amb el decret últim de l'avenç de la ciència i la tecnologia. Tecnologia és un llapis, que ens permet escriure les nostres idees en un paper i, per tant, preservar-les de que se'ns oblidin; tecnologia són unes ulleres, que permet veure a aquells que tenen problemes a la vista; tecnologia és un tren, un mitjà de transport que ens permet viatjar d'una banda a una altra davant el problema de moure'ns en un món tan gran: tecnologia és una bona sol.lució als problemes. Si hi ha violència, si hi ha assassinats, si hi ha atracaments no és perque la gent sigui dolenta genèticament, és a dir per naturalesa: això portaria a que no hi hagués sol.lució al problema, que és el que ens volen fer pensar! No hi ha individus bons o dolents, només hi ha individus potencialment bons o dolents, amb la potència de poder ser bons o dolents! Què estem creant, amb aquest valors: individus bons, tolerants, que comparteixen, o individus dolents, egoistes, que acaparen? És la societat, amb els valors que predica, que fa que la gent, quan es troba davant la necessitat, actuiï d'una manera determinada! És la societat, com a pare dels seus fills, la que condiciona el comprortament de les persones que hi conviuen!. I la política, amb les seves lleis, no són una bona sol.lució. La ciència, i la tecnologia, i la investigació... aquest si que ho són!. Fem-nos preguntes, no parem de fer-nos preguntes: Perquè hi ha violència? Per què hi ha assasinats? Per què hi ha atracaments? En la gran majoria dels casos, per necessitat! Què ens diria la política davant d'aquests problemes socials? Que ve de base, que és genètic, que els individus que actuen així estan "tarats". Res més enllà de la realitat! No ve de base, no és genètic, excusar-nos en aquesta parafernàlia és la solució fàcil que els interessa donar al problema de la inadaptabilitat social; aquest temperament, aquesta actitud, la provoca el propi sistema econòmic en el que vivim, dissenyat per crear escassetat en comptes d'abundància, amb la necessitat i desigualtat que crea! Que hi ha violència? Més polícia, més seguretat, en comptes de cambiar el problema des de la base: l'educació. Que hi ha assassinats? Més presons, més apartament dels individus "tarats" de la societat, en comptes de cambiar el problema de base: l'igualtat. Que hi ha atracaments? Més judicis, més condemnes a una persona que no té un altra remei que robar per sobreviure, en comptes de canviar el problema de base: redissenyar, desde la base, els valors de la nostra societat. Política i diners estan estretament lligats. Un redisseny total de la funció de la política i els diners són dos canvis molt importants que hauríen de succeïr en el nostre món si el nostre objectiu és, de veritat, buscar sol.lucions (no "parches") per aconseguir el benestar de tots i cadascun dels éssers humans que vivim en aquest planeta.

"En un mundo donde el 1% de la población es dueña del 40% de la riqueza del planeta, en un mundo donde 34.000 niños mueren todos los días de pobreza y enfermedades evitables, y donde el 50% de la población mundial vive con menos de 2 dólares al día... Una cosa esta clara: algo está muy mal."

martes, 19 de julio de 2011

Redefinicions necessàries - Segona Part: La història

Sobre la història: Hume i la gran majoria d'empiristes britànics sostenien la idea de que el nostre coneixement prové de l'experiència, o més ben dit la major part del nostre coneixement, si més no el que està relacionat amb el món on ens trobem. Un clàssic exemple és el del foc: a mi em poden dir infinites vegades que el foc crema, però fins que jo no ho experimento en les meves pròpies carns (mai més ben dit) no verifico aquest coneixement "mitjançant l'experiència" i, per tant, creo aquest coneixement en mi i accepto com a idea vàlida que, evidentment, el foc crema. La causa és el foc, l'efecte és la cremada (això és així en el nostre llenguatge, la nostra manera de denominar i expressar les idees que extreiem empíricament per entendre el món, evidentment en una altre context vital on ens haguessim creat un llenguatge completament diferent i on anomenessim al foc, per exemple, "batut de xocolata" i al fet de cremar-nos "fer la declaració de la renta" diríem: "entrar en contacte amb el batut de xocolata comporta fer la declaració de la renta", i això seria una veritat lingüística innegable, però en el nostre context lingüístic es coneix amb el nom de "foc" a aquesta causa particular i "cremar-se" a l'efecte d'entrar en contacte amb aquest, per tant acceptarem com a vàlides aquestes denominacions si no volem entrar en els problemes lingüístics sobre què és o no és veritat. El que vull dir és que acceptarem el llenguatge que hem creat i del qual partim per conèixer). Ja em poden venir tots els piròmans, incineradors i autoimmoladors del món i assegurar-me amb tots els esforços de que disposin que el foc crema, que jo, si no ho experimento prèviament, no estaré segur de la veracitat d'aquesta afirmació, per tant aquest fet (que el foc crema) no serà per mi una veritat fins que no tingui l'oportunitat de demostrar que, evidentment, ho és. Jo considero que aquest fet és innegable. Bé, dic això perquè el que m'interessa remarcar és que indubtablement l'experiència és un factor imprescindible per l'ésser humà en claus d'adaptabilitat, per tal de comprendre millor aquest món, cosa essencial per a la nostra supervivència. Posem el cas d'una persona cega, sorda, sense olfacte, sense gust, sense tacte. Des del seu naixement ha estat així, i no li ha estat possible experimentar cap tipus d'experiència ni verificar cap tipus de coneixement mitjançant aquesta, bàsicament perque tampoc ningú li ha pogut comunicar cap idea més enllà de la que ell mateix hagués pogut tenir: no ha vist res, no ha sentit res, no ha olorat res, no ha provat res, no ha tocat res, doncs no posseeix cap tipus de sentit. Posem-nos a la seva pell: què podria saber de manera certa sobre el món? No gaire cosa més enllà dels pensaments o idees innates que pogués tenir, de fet no sabria ni com es diu, doncs els seus pares no li haurien pogut comunicar, possiblement ell mateix s'hagués ficat un nom que no tindria res a veure amb la sèrie de noms "considerats normals" dins la llista de noms "considerats normals" en la nostra societat, i possiblement es parlés a ell mateix amb un llenguatge completament diferent del que nosaltres, els humans, hem establert en les diferents societats en les que ens hem agrupat per establir relacions en les nostres idees i transmetre als altres els nostres pensaments, mitjançant una espècie d'acord per denominar de maneres determinades les coses (si això no fos així, no ens entendríem de cap manera, i el problema del llenguatge és visible si intentem fer-nos entendre amb una persona que parli un altre idioma: o coneixem el seu idioma, o ell coneix el nostre, o és impossible que ens fem entendre amb paraules, l'única cosa que podríem fer és fer-nos entendre per gestos o senyals, comptant que aquests tampoc són universalment vàlids arreu del món). Per tant, és innegable reconèixer, primerament, la importància de l'experiència en el nostre coneixement i adaptabilitat del món i, seguidament, la importància del llenguatge ja no només a nivell social, a nivell dels éssers humans agrupats en societat cosa que fa que, inevitablement haguem de comunicar-nos entre nosaltres per tal de transmetre coneixement els uns als altres com per exemple transmetre al meu veí la idea de que el foc crema i, per tant, haguem d'establir un "sistema comunicatiu" acceptat per aquella comunitat concreta (el llenguatge), sinó també a nivell personal, per tal de fer-nos entendre a nosaltres mateixos i el nostre pensament. El que vull dir és que, inevitablement, a tot li posem un nom, un nom en el fons inventat, qui sap si el foc, en la seva essència és foc, però nosaltres l'anomenem foc, de quina altra forma el podriem anomenar? "Belén Esteban"? Sí, la Belén Esteban també crema bastant i podria ser aplicable en aquest sentit, però no crec que la qüestió sigui ara un redisseny total del nostre sistema de lleguatge i anomenament de les coses, per tant partirem de l'acceptació del que està establert com a vàlid, doncs fins ara ens ha funcionat per tal de fer-nos entendre. A part d'això, la comunicació, el llenguatge, són les maneres que tenim per comunicar als demés relacions que hem descobert entre idees (un idea, per exemple, és la relació existent entre el foc i el fet de cremar-se), o més ben dit relacions causa-efecte: causa (foc) - efecte (cremar-se) fins el punt de que podríem reduïr el nostre vocabulari a una continua relació d'idees extretes de l' observació de diferents fenòmens en el món físic, el món extern, observant els efectes de tals fenòmens i determinant-ne les causes (m'he cremat; per què m'he cremat? En el moment en el que m'he cremat estava realitzant quatre accions: estava menjant-me una piruleta, llegint-me "El Quijote", ficant-me el dit al nas i tocant foc amb el dit índex. Repetiré, una per una, les accions que estava realitzant en el moment de sentir la cremada per tal de determinar quina d'elles ha estat la causa concreta que ha provocat l'efecte de la meva cremada. I bé, això és la ciència.). Alguns diran, perque dic tot això? Doncs perque considero que l'experiència i el llenguatge són dos elements clau molt importants per a entendre què és la història, que és en teoria sobre el que tracta aquesta entrada però he aprofitat per explicar una mica els empiristes d'una manera cutre i poc acadèmica. Què entenem per història? Últimament la gent de la meva edat em diria que història és possiblement aquella assignatura que per Selectivitat tenia prop de mil folis per ser estudiada i que, per tant, vem deixar aparcada perque comparant-la amb filosofia, que no arribava als doscents folis, era molt menys rentable per estudiar. Això, evidentment, és cert, denota adaptabilitat a la situació i forma part de l'evolució de l'ésser humà: es tracta d'una sàvia decisió puntual. Si tinc deu exàmens més, intentaré reduïr al màxim possible la quantitat d'estudi que he de realitzar per tal d'arribar al meu objectiu, que no és aprendre, és aprovar. I l'alumne que realitza aquesta decisió no està equivocat, en aquest context possiblement ha encertat, per tant està apte per evolucionar al següent grau de coneixement que li planteja la societat, és a dir aprovar. Així ens ho planteja el context en el que es troba la decisió de la Selectivitat entre història o filosofia. Però la història, fora d'aquest context en el que només els més forts o adaptats sobreviuen, és una cosa completament diferent a això. De fet, és el màxim compendi d'experiència adquirida, organitzada i arxivada del comportament de la humanitat des dels seus inicis fins a l'actualitat. Tot el que ha estat fins ara. Estem a l'any 2011, però referent a què? Si estem a l'any 2011, la lògica ens invita a pensar que estem en aquest any concret en referència a un fet determinat que propicia que avui, si no ens hem descomptat pel camí, estiguem a l'any 2011. Necessitem, urgentment, un punt de referència. Els estudiosos ens diuen que estem a l'any 2011 després de Crist, el naixement de Crist és el punt de partida de la història tal i com la coneixem, o més ben dit del nostre còmput actual, tot allò anterior a Crist és història antiga o prehistòria (Crist ens ha portat a la modernitat!); tot allò anterior al naixement de Crist forma part de la història abans de Crist, que no és la nostra, la nostra és a partir de Crist, donem gràcies a Crist per permetre'ns tenir un punt de referència. Crist va ser un tio important pel que veig, si a partir d'ell ha començat el còmput de la nostra història, tot allò anterior a ell dóna la sensació de que està allunyat de nosaltres, res més enllà de la realitat. La qüestió és que estem a l'any 2011 en referència al naixement de Crist, això ens ho diu la història i el còmput dels anys, perque necessitem tenir un còmput, de segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys, segles, milenis, sinó no sabem a quina altura de la película de la humanitat ens trobem, i si no sabem això no és un fet desastrós per si mateix, sinó que per aquells que viuen les seves vides monitoritzats, enganxats i depenents de la hora és un fet fatal perque arriben tard a tal lloc o no han fet tal informe i això els causa un estrés de dependència horaria que els pot portar a una col.lisió neuronal i al Harakiri. A la gent, en general, no li importa "què és" pròpiament la història, li importa saber a quina hora i a quin dia viuen per mirar la seva agenda i comprobar si tenen un petit racó de quinze minuts per descansar abans de que s'arranquin les orelles i es facin un collar d'orelles humanes a lo jíbaro per l'estrés acumulat d'una vida d'esclavisme i servitud horària. Aquesta és al realitat que jo observo. Fora d'això, la història ens importa una reial merda, què més dóna el que ha passat, el que importa és el que està passant sense tenir en compte que el que està passant és producte del que ha passat, i no hi ha res més enllà de la realitat que això, que creure que tot temps és independent i no depèn d'una sèrie de valors heretats del temps passat, del fet de que, evidentment, importa el que està passant però no per això no ha d'importar el que ha passat o el que pot arribar a passar, de fet són tots ells fets compatibles però no, a la gran majoria de la gent no li importa què ha passat o què passarà, el que importa és el que està passant i no els treguis de la seva concepció actual del temps que els porta a no saber, a nivell d'autoconeixement, què cony estan fent amb les seves vides (ni tan sols a observar la opció de qüestionar-s'ho) perque no saben que els ha portat a ser qui són en aquesta època que els ha tocat viure, simplement, com he dit, no s'ho qüestionen, no els importa, no els han ensenyat a qüestionar-s'ho, no els han ensenyat a que els importi, el que importa és l'ara, l'ara productiu, si pot ser un ara en producció en massa millor, importa l'eficiència, el benefici, el córrer amunt i avall d'oficina en oficina, l'activitat, el "ser útil a la societat" (en quin sentit, em pregunto jo), el no perdre temps reflexionant sobre qui som o que fem aquí, això no importa en absolut perque qui seràs el dia de demà si tens uns mínims d'inquietud i et passes el dia pensant en els motius que t'han portat a aquí, perque vols buscar solucions? Les solucions no interessen! Interessa preservar el que hi ha, interessa que siguis un adaptat al que hi ha i que aquest sistema es mantingui pels segles dels segles fins que aparegui un altre Crist en forma de conejita Playboy que elimini un altre cop el poc pensament crític que quedi, quan fins i tot els més estúpids se'n adonguin de la gran farsa de tot plagat i començi a desvetllar-se el pastís, i això si que no interessa! No ets ningú per a aquesta societat que el que vol són eslcaus pagats, esclaus dels diners, la forma d'esclavitud més moderna: a l'època dels romans, l'única cosa que es necessitava era donar-li de menjar a l'esclau perque no es morís, avui en dia l'esclau, "amb el que guanya", s'alimenta ell sol mentre aplaca les seves poques hores de semillibertat amb entreteniment patètic, que si mòvils d'última generació que al cap de tres mesos es queden en res perque la tecnologia avança a una velocitat vertiginosa i el mercat impedeix que ho faci en tot el seu esplendor perque els hi interessa vendre una sèrie de productes abans de donar pas al que substituirà a l'anterior i que tu et quedis amb cara de tonto perque allò que has comprat t'ho han venut com allò més novedós quan en realitat se li ha estimat interiorment una qualitat de vida de tres mesos abans de que es quedi desfassadíssim per la seva versió 2.0, que si jocs d'última generació que et mantenen apartat de tota reflexió posterior a la teva esclavitud diària sobre què estàs fent amb la teva vida i com es podria solucionar la merda de món que t'ha tocat viure, amb tota la seva pobresa, les seves guerres, les seves inconcordàncies, la seva deshumanització... No interessa que la gent conegui la història, interessa que la gent conegui com funciona actualment el circ que tenen montat per preservar l'"Stablishment" (en anglès), l' "Status Quo" (en llatí), o l'"estat actual de les coses" (en cristià), la "corrupció corrupció i més corrupció" (en el meu idioma), no interessa que la gent sàpiga com s'ha arribat a aquesta situació, només interessa salvaguardar que tot segueixi tal i com està. La gent només coneix l'efecte, la nostra societat actual, però no coneix la causa, que es troba en la història, en l'estudi de la història. La història és el reflexe més important de qui som i perque som així. Fa poc hi havia un debat sobre si s'hauria o no s'hauria de retirar les estautes de Franco de les plaçes més importants d'Espanya. Tu que creus, cosa que pensa, que s'haurien de retirar o que no s'haurien de retirar? La gran majoria de població, sens dubte, estaria d'acord en que s'haurien de retirar. Per què? Els hi preguntaries. Perque el franquisme és dolent i ha fet molt mal a Espanya. Val, en quan a la base de la teva argumentació socialment adquirida i poc contrastada autodidacticament estic d'acord amb el que dius, però això no respon la meva pregunta, val la pena retirar-les o no i per què? Què aconseguiríem retirant les estatues de Franco? Ho veuríem com un gest simbòlic, metafòric i amb l'himne de la llibertat sonant de fons, com una alegoria de la substitució del franquisme per la democràcia? Com un gest a favor de la llibertat? Com un rebuig social al que hi ha hagut? Ho veuríem com una cosa positiva? Com una cosa "necessària"? Com una cosa "extremadament necessària"? Res més enllà que positiu i necessari! És negatiu i innecessari, en tots els sentits! El perquè, després de la publicitat. Hi ha una frase que m'agrada molt, que diu així: "Los pueblos que olvidan su historia están condenados a repetirla". La història, i totes les manifestacions històriques, com és el cas de les estatues de Franco en el nostre país, són el reflex més fidel del que allà ha passat, de com s'ha arribat a estar en la situació en la que s'està, dels errors que s'han comés al llarg de la història d'aquella nació. Cal preservar i guardar els nostres errors, mostrar-los públicament a tots aquells que no han viscut, com és el meu cas, en una època de repressió social i cultural, senyalar-los amb el dit i dir: aquesta ha estat una de les causes de que, a dia d'avui, estiguem com estem. Res de col.locar-les en museus, on hi hem d'anar voluntàriament per aprendre (res més enllà de la realitat, quanta gent en tant per cent de població, visita museus?), en la nostra vida mateixa, en la nostra societat, hem de veure patents els errors de les nostres genracions anteriors. Al cap de no molts anys, les generacions passades que van viure el franquisme desapareixeran, quedarem nosaltres, que podrem dir-los als nostres nets que els nostres avis van lluitar i van patir molt en una època que no s'hauria de repetir mai més si és cert que som, com ens agrada autoanomenar-nos, una "societat civilitzada". Què passaria si retiressim les estatues de Franco? No seria res més greu que intentar borrar una part de la nostra història, de fet el següent pas seria borrar dels llibres d'història aquests successos i, poc a poc, la gent s'oblidaria, amb el pas dels anys, que un dia tot això va passar, amb totes les conseqüencies d'estancament social i cultural que van comportar, i la història estaria condemnada irremeiablement, bastant-nos en el seu oblit i desconeixença, a repetir-se, i nosaltres mateixos hauríem estat la causa d'aquest efecte. Com bé he dit, considero que és molt important sinó bàsic conèixer les causes dels efectes que observem en el nostre món, i la història és un gran senyalador de les causes que avui en dia ens poden portar a reflexionar sobre perquè estem on estem. Conèixer la història és conèixer les causes, o part de les causes més importants, dels efectes que porten a ser qui som, per això convé no oblidar la nostra història i tenir-la en un lloc privilegiat del nostre pensament. Cal preservar la història i fer-al conèixer a les noves generacions, perque ells mateixos siguin capaços de jutjar, amb un pensament propi i crític i en un context radicalment diferent al nostre, el que en una època van ser els seus avantpassats, imitar-los en allò que consideri lloable i despreciar-los en allò en el que consideri que es van equivocar. Sincerament, la gent del futur en què creieu que ens imitarien? Només el temps pot donar la raó o la desaprovació i disconformitat d'un sistema determinat, i a la gent de l'època en el que el sistema és adoptat com a vàlid li és molt difícil de veure la realitat de l'assumpte. El poder de l'opinió social és inmensament potent a l'hora de crear els nostres valors, prioritats i preferències, i acceptar o rebutjar unes o altres idees. En un futur, posem cinc-cents anys d'ara endavant, i en el cas de que el món no hagi colisionat cap a la seva pròpia autodestrucció, la societat de llavors mirarà als seus homòlegs del passat, és a dir a nosaltres, i tindràn dues opcions: admirar-se o esgarrifar-se, així com nosaltres admirem els pobladors de l'Edat Medieval o del Renaixament, pel seu art i la seva cultura, però al mateix temps ens esgarrifem pels motius relacionats amb la religió, com la Santa Inquisició, vista en aquella època com a una cosa completament normal. Com tot, tindrem les nostres coses bones i les nostres coses dolentes, del que jo parlo és de mirar de detectar les coses dolentes ara ja i no tenir d'esperar a que la gent del futur jutji quan retrassats i primitius erem en certs aspectes. Tots som fills de les nostres èpoques, a tots ens ha tocat viure en una societat determinada, en un temps històric determinat, amb uns valors determinats, i tots, desde el nostre naixement, estem programats de tal manera, no genèticament sinó pel context social i cultural en el que ens hem desenvolupat, a actuar d'una manera determinada sense qüestionar-nos-ho. Com a tal, acceptem el sistema de creences en el que ens ha tocat viure com a vàlid, i a tots aquells que intenten anar més enllà del sistema establert no els entenem, no hem estat programats per fer-ho, doncs és vist socialment de manera negativa el fet d'anar contra allò que està establert i contextualment acceptat. Els que busquen el canvi sempre han estat vistos, primerament, com a utòpics, després com a inadaptat, seguidament com a comunistes i, finalment, o en la majoria dels casos, com a bojos; que pensem això de la gent que intenta canviar el món, perque els seus valors interns no els permeten estar d'acord amb allò que veuen que és el seu context social, està condicionat per la preservació a la que tots estem sotmesos desde l' educació, tan a nivell familiar, escolar com les nostres relacions amb els demés, que són els que creen la nostra visió del món. Per això, el llenguatge, lligat a la formació de la persona, és molt important, per això el trobo imprescindible al ser el principal comunicador d'idees, l'eina de formació més potent. Però, com tot, suposo que és "una arma de doble filo", que s'ha de saber utilitzar concretament, no per menjar les ments i crear ovelles dominades per un pastor (en aquest cas, ja no son ovelles guiades per pastor, són ovelles que es controlen a elles mateixes, preservant-se elles mateixes de no sortir fora dels camps que els han marcat per pasturar prèviament) sinó per crear individus amb un pensament lliure de prejudicis creats socialment, capaços de posar en dubte fins i tot allò més indubtable que la gran majoria de població actual és incapaç de dubtar, obrint noves portes i nous horitzons de pensament i desenvolupament per a la humanitat, evitant quedant-se estancant en un sistema de pensament únic i que, amb una mica de reflexió, ens porta a veure que no és, ni molt menys, vàlid a llarg plaç. La història és un progrés constant, un intent de millora de la humanitat, un intent d'evolució, no només físic sinó també mental, però una evolució i un progrés cap a on? No ho sabem, aquesta és la gràcia. La qüestió és que si som conscients d'això i tenim la ment desperta, intentarem fer que el coneixement d'aquest procés històric sigui això, una cosa en sí mateixa positiva, positiva per l'evolució del pensament, en comptes de negativa, d'estancament de pensament. Galileu, quan va dir que la terra era rodona, la seva idea xocava amb el paradigma de pensament actual predominant en la seva època, i tots el senyalaven i el tatxaven com a boig, perque va ser capaç de posar en dubte un fet que en aquell moment era considerat com una veritat absoluta indubtable, perque va intentar veure més enllà del que hi havia i sobre el que no es gosava dubtar ni una coma de la seva redacció!. Al final, la història i el progrés de la ciència li han donat la raó, i, més que un boig, Galileu ha resultat ser un geni de la seva època, una persona "avançada a la seva època", una persona que va trencar amb el pensament socialment acceptat del context on li va tocar viure, va donar-li prioritat a la ciència en detriment de l'especulació esclesiàstica, a la creació d'hipòtesis i a la seva verificiació empírica mitjançant la investigació científica i, així, va canviar la nostra visió del món cap a una visió molt més propera a la realitat, una visió que avui dia adoptem: un progrés del pensament, de la nostra concepció del món. No hi ha persones inteligentíssimes ni persones brillants, només hi ha persones programades potencialment d'una manera o d'una altra: tots podem ser genis, o tots podem ser estúpids, tot depèn de com estiguem programats des d'un principi per la societat que ens educa i ens marca el camí a seguir. I és evident que a aquesta societat no li interessa programar genis. Crec que tots hauríem de tenir una part de Galileu dins nostre, crec que això serà el que farà que poguem avançar cap a un món millor, sense por a equivocar-nos, doncs l'error no és res més que adonar-nos que la nostra via d'investigació no és la correcta, doncs l'error, més que una cosa negativa, hauria de veure's com una cosa positiva, com un intent d'arribar a l'encert, és un encert que ens fa adonar-nos de la bellesa de poder equivocar-nos i del coneixement de la nostra imperfecció, de la nostra humanitat, de com som realment. Conèixer la història és conèixer el canvi, cal conèixer la història i aprendre d'ella, cal estar, com la pròpia història ho ha estat, predisposats al canvi, en honor al sentit positiu del pensament humà, en honor a la recerca incessant de la veritat.


"Nunca dudes que un pequeño grupo de ciudadanos reflexivos y comprometidos pueden cambiar el mundo. De hecho, son los únicos que lo han logrado." - Margaret Mead


lunes, 18 de julio de 2011

Redefinicions necessàries - Primera Part : Món i humanitat

Sobre el món i la humanitat: el món és l'escenari o lloc on es desenvolupen els fets que explicarem en aquesta història. Massa, porció o conjunt híbrid extrany, format de terra, aigua, aire, i demés, ubicada en algun lloc del que nosaltres coneixem per univers i poblada de coses rares com ara éssers humans, animals o plantes a simple vista, però també microorganismes (només aptes pels curiosos, per aquells més àvids de vista o pels que els hi interessi creure que hi són, la resta simplement ignorem que hi són com portem fent fins ara, i el fet és que tampoc ens va malament, mentre tinguem futbol cada dissabte, locals de menjar ràpid i una mica d'aplacament de les necessitats corporals bàsiques de tant en tant). En la nomenclatura que donem al nostre escenari vital trobem el primer problema: el fet que l'anomenem Terra denota un cert desconeixement de la mateixa, jo que sóc més aviat conspiratori ho reflexaré com un interés ocult. Aquesta nomenclatura desvirtua la seva condició de ser un compost de múltiples elements, doncs ressalta única i exclusivament el "factor terra" que la conforma, oblidant així aigua, aire i demés parts que conformen del seu vestit, el qual ens empenyem en tenyir-lo única i exclusivament de marró-merda com les nostres paraules i accions, quan en realitat és majoritàriament blau amb tons verdosos i una mica de taques blanques que poden ser o els núvols o el que la nostra depravada imaginació ens sugereixi si del que es tracta és d'antropomorfitzar el planeta. Obviament, això implica que no coneixem massa on estem. Que això sigui així suposo que deriva en gran part del fet que el nom li hem ficat nosaltres, els seus fills (segurament és l'únic cas en la història en el que un fill fica nom al seu pare), doncs no crec que desde fora ens coneguin com a "Terra", des de fora entés com exteriorment al nostre planeta, d'una manera objectiva vista desde fora del nostre "Gran Hermano" personal que tenim montat i en el que tots participem activa o passivament. Tanca els ulls i pensa: "Terra"; a mi el primer que em ve al cap és el color marró, i el nostre món no és precisament marró, que jo sàpiga és 70 i pico % aigua. "Terra" sembla, en aquest context, tant o més desencertat com la gran majoria de motius que t'han portat a tenir un mínim d'interés pel que estic escribint com per arribar a llegir fins aquí, fer la vista enrrere i dir: què m'està dient aquest?. Així doncs, un viatger espacial que passés per casualitat a prop nostre, veuria el nostre planeta i, per com el veuria desde fora, en el cas de que estigués faltat d'imaginació, l'anomenaria, molt més encertadament que nosaltres, per cert, "Aigua", o "Blau", o "Aiguat", o "Blavós", o "Una mica de cada una de les coses anteriors però amb algunes taques marrones que podria ser perfectament terra o la merda que els seus habitants estan abocant-li", possiblement algun nom similar a aquests (això suposant que el seu llenguatge fos el mateix que el nostre i que, per tant, no el portés a anomenar, per exemple, amb el nom de "bossa de pipes pelades" per definir el que nosaltres coneixem amb el nom de "terra" o "hamburguesa amb doble de formatge i ceba caramelada" a la nostra "aigua", doncs aquest fet comportaria que si ens intentés argumentar els motius pels quals ell denomina com denomina al nostre planeta acabessim tenint una conversa tant telecinquera que ja no sapiguessim que estem dient, com és el cas actual) però crec que mai dels mais un viatger de l'espai veuria el nostre planeta exteriorment i l'anomenaria "Terra", comptant que no coneix què forma el planeta. Nosaltres "el coneixem", sabem de què està compost, i tot i així l'anomenem "Terra". Sabem com és el planeta i, tot i així, l'anomenem "Terra"?. És més, sabem com és el planeta?. La qüestió és que nosaltres, a aquestes altures de la película i amb els nostres coneixements, dir-nos a nosaltres mateixos que vivim a la "Terra" és simplificar el tema en extrem, suposo que com tot en aquesta vida, desde el moment en el que tenim una mentalitat econòmica el que es busca desesperadament és la reducció de costos i el màxim de beneficis possibles, optimitzar i estalviar tant com podem els elements que la conformen, eliminar guionistes per buscar-li un nom original i més adeqüat a la seva composició total, i simplificar fins al extrem el producte per tal de vendre'l a l'exterior, als extraterrestres suposo, amb l'única tara existent de que només hi ha una Terra i perque tot això funcionés hauríem de tenir una producció massiva de terres per vendre, cosa que no és així i això ens reventa internament perque xoca amb la nostra mentalitat econòmica i productiva. En definitiva, que el que sigui veritat ens importa una merda, el que busquem és el benefici, fins i tot ficant-li un nom al nostre planeta. Però anem més enllà, en el fons, què més dóna si el nostra planeta es diu "Terra" o "Miley Cyrus"?. El que buscarem, independentment del nom, és explotar el producte tant com poguem. En el cas del nom, com menys sentiment d'estimació i voluntat de veritat hi hagi en el seu nom, menys culpables ens sentirem de no saber què cony estem fent amb ell i el que el conforma totalment. Si el "terra" (el suelo, pel tema de l' habitatge) ven, anomenem Terra al planeta, en el cas de que vulguem vendre'l a l'exterior. De veritat som tan curts com per pensar que el nom apropiat pel planeta és "Terra"?. També suposo que com que nosaltres essencialment caminem en comptes de nedar o volar, li hem donat prioritat d'una manera antropocèntrica al tema, sense demanar permís a animals i plantes, per això reduïm el conjunt del nostre planeta a "Terra", que és el que els humans veiem "habitable", i ens quedem tan amples, i suposo que aquest fet no li importa a ningú més que a mi. Com anomenarien els animals al planeta?. Com ho farien les plantes?. I els microorganismes que ningú veu i a qui ningú li importen?. El noms de les coses no tenen importància en aquesta societat que ens hem creat, l'única cosa que importa és que el nom tingui "gancho" per atrapar al màxim de gent possible, i denominar "Terra" al nostre planeta deu ser una espècie de campanya de màrqueting conspiratòria per atreure el turisme extraterrestre a que vinguin a edificar al terra de la nostra "terra" (Crisi de terreny explotable al teu planeta? Planeta "Terra", el planeta amb més terra per explotar). Que hi ha vida intel.ligent fora del nostre planeta ho confirma el fet de que encara no han vingut a veure'ns responent a aquesta crida en forma de missatge subliminal, saben que hi ha gat amagat, saben que els hi estem venent fum, que aquí, més que terra i negocis, hi ha aigua, hi ha prosperitat, hi ha vida, i quan tot hagi acabat (el nostre show comercial, em refereixo), i si el món encara segueix en peu, ja vindràn a veure com hem cavat la nostra pròpia autodestrucció. Però la veritat va molt més enllà que aquesta paranoia que ens hem muntat al voltant d'una cosa tan simple com a primera vista pot semblar què cony és el nom d'on ens trobem, la veritat és que la configuració del nostre planeta és tracta d'una factor clau pels humans, un punt de partida molt important: és l' espai vital necessari per a l'existència de la humanitat, qüestió a vegades oblidada o que no centra l'interés primordial que hauria de centrar. La gravetat del fet és reduïble a la següent oració: si no món, no humanitat, per tant dependència de la humanitat respecte el món. Aquest fet porta a pensar que la relació humanitat-món és com una de tantes històries d'amor que ens podem trobar per aquí i per allà: el món estima a la humanitat, la qual viu en les entranyes d'aquest i es serveix de la seva bondat, però la humanitat no tracta bé al món, cosa que fa que aquest s'enfadi amb ella però tot i així l'estima, i possiblement ambdos acabin provocant-se mutuament la seva pròpia atudestrucció. Com a tal, no estan en armonia doncs no es coneixen ni tampoc es volen coneixen, són com dos amants que en moments puntuals treuen el màxim profit mutuament, i no per això troben la necessitat de coneixer-se o voler coneixer-se fins al punt de que sorgeixi l'amor i l'estimació mutua que els porta a la total comprensió de totes i cadascuna de les parts de l'altre: la humanitat juga sensualment amb el món d'una manera més constant i, en el fons, macabra, sap el que li està fent a l'altre, sap que el que ara és per ell plaer serà dolor per al seu amant i, a la llarga, també per ell mateix, però només pensa en el seu propi profit actual a costa de l'altre, i el món, seguint el seu extrany, inestable però savi funcionament, s'hi torna en forma de catàstrofes naturals com si fossin grans enrrabiades quan veu que el seu amant s'està aprofitant massa d'ell mateix i la seva bondat i abundància d'atributs, i ho fa per ficar la humanitat, en el seu conjunt, al seu lloc, i per tornar les coses a la seva normalitat. Perque tot el que comença sent promeses d'una vida infinita acaba sent la fugacitat d'un instant, els famosos tres mesos (o tres milenis) de l'amor etern. El món, a més, conté recursos, els recursos com a tals són necessaris per a la humanitat, són les joies i les pedres boniques que el món es fica per tal de conquistar l'amor de la humanitat, i aquesta, veient la bellesa (econòmica, no vital) que suposen aquests recursos, veu que el món pot ser un bon partit: per viure amb ell? No, per enriquir-se a costa d'ell. El missatge que el món intenta donar-li a la humanitat no és ben interpretat per aquesta. Món i humanitat no es comprenen, o no es volen comprendre, o no convé que s'entenguin (vull no pensar en aquesta última opció). La humanitat veu al món com al seu esclau sexual, el món es deixa estimar perque en el fons està enamorat de la humanitat i li agrada deixar (per veure què farà, doncs no li agrada privar-la de la seva llibertat) que aquesta recorri cadascún dels porus de la seva pell buscant la riquesa que en ella s'amaga, sensualment, com qui no vol la cosa, i sap, o obvia però intenta no pensar-hi, perque no vol pensar en el futur, que aquesta relació ha d'acabar tard o d'hora formalitzant-se, que humanitat i món s'han d'acabar declarant amor mutuament, perque tard o d'hora la humanitat dura a terme la seva traició final: quan el seu amant estigui a les últimes, famèlic, sense forçes, a punt d'acabar la seva existència per culpa del pas dels anys, de l'avarícia i el sense-sentit de les accions de l'habitant de les seves entranyes, aquesta, la humanitat, en un últim intent final d'autopreservació i supervivència, buscarà la migració a nous horitzons buscant nous amants que serveixin per als seus obscurs i deshumanitzants propòsits, deixant tot possible amor al món en una utopia, en un somni impossible. Alguns "estudiosos" tanquen el debat sobre la relació humanitat-món basant-se en la naturalesa d'ella, la humanitat, i diuen que no es pot canviar el que és, s'empenyen a pensar que per naturalesa això ha de ser així, que la humanitat ha de ser un etern amant i no un etern enamorat, com el món, i que el món està condemnat a sofrir els seus abusos, per molt que l'estimi, fins que digui prou, i jo dic: per què? Tan poc sàvia és la humanitat que ni en temes de preservació pot fer-li ombra a la saviesa del món?. De fet, és curiós però l'únic que pot dur a terme procesos deshumanitzants és la pròpia humanitat, doncs en la seva definició està, justament, la seva contradiccó més patent. El que la humanitat no sap, o intenta oblidar, doncs li van les aventures i els excessos de plaer amb les coses existents o les que ha inventat (com els diners, per exemple) és que el seu amant, el nostre planeta, és evidentment únic i possiblement serà la millor parella de ball que aquesta trobi en tota la seva existència, i que un cop ja no quedi remei per recuperar el seu antic amor amb qui tantes bones hores ha passat, es preguntarà a si mateixa perque no va fer tot el possible (mentre encara era possible) per aprendre a ballar amb ell, adaptar-se als seus girs i canvis de sentit, cedir a algunes de les seves exigències i, sobretot, no trepitjar-lo sense remordiments fins deixar-li inservibles i destrossades les sabatetes de xarol en forma de recursos, que s'havia ficat per tal de guanyar-se el nostre amor i, sobretot, respecte. Cal redefinir què és el món per a nosaltres, un amant o un amor etern, i quan ho tinguem clar, cal declarar-li obertament les nostres intencions perque ell mateix jutji que és el que ha de fer amb aquells que pretenen ser la seva parella de ball fins a la fi dels seus dies. Per això, cal cuidar-lo, preservar-lo, com el medi per existir que ens suposa, com la única raó que fa que estimar sigui possible: sense món no existiria l'estimació. Sense ell, ara per ara, no hi hauria ni preservació ni destrucció, sense ell res d'això ni d'allò tindríem. L'amor de la humanitat ha d'estar enfocat en comprendre el món, no en tots aquells "possibles amants" que puguin venir després del món (si és que queda alguna aventura per venir a la humanitat fora del món) i que avui no ens importen, doncs volem explotar al màxim la bellesa i tot el que ens aporta aquell que ens permet viure desinteressadament sota el seu sostre, sense tan sols haver-nos acostat a ell i interessat per conèixer més sobre ell: potser, així, ens hauria dit el seu veritable nom, però ni això sabem sobre el món; per això ens hem inventat una manera per anomenar-lo, perque no ens hem interessat ni per conèixer com es diu. Hem de conèixer al món, i anomenar-lo pel seu nom. Si existeix alguna cosa anomenada amor, tot el que pugui posseïr la humanitat d'aquest amor ha d'estar enfocat en preservar i cuidar d'aquell que dóna sentit a la seva existència, doncs d'ell ens servim i d'ell extreiem tot allò que som, gràcies a ell brillem com el que en el fons som: éssers programats per brillar amb una força molt més potent que la de les estrelles, però això només és possible si som regulats amb l'enfocament necessari per tal de fer-ho, per tal de brillar amb molta intensitat i no petar en l'intent de voler brillar més del que hauríem de fer-ho, sense buscar la bellesa per si mateixa, sense buscar voluntàriament l'acció noble que farà que aquesta, la bellesa, sorgeixi per si sola, sense cercar-la, i poguem admirar-la, desinteressadament i encuriosits pel que veiem i que no sabem d'on ha sorgit, preguntant-nos com, sense voler-ho, hem creat alguna cosa tan bonica i digna de ser admirada, de manera completament inesperada. Jo els diré que això és perque abans voliem brillar per nosaltres mateixos cobrint-nos de diners, no per les nostres accions, que vam comprendre que la unitat, la simbiosi, la retroalimentació, el tot, està per sobre de la individualitat, que vam aconseguir vèncer una manera fixa de veure les coses que fins el moment sempre ens havia semblat la millor, un sistema de creences que paralitzava la innovació i que ens impedia avançar més enllà del consum, el benefici i el materialisme, que vem crear la voluntat de comprendre i estimar desinteressadament el món on ens trobavem no per una remuneració econòmica sinó pel fet, simple i pur, de conèixer i estimar, i així vem aprendre a ser més humans i menys deshumanitzants, i vam descobrir que era el veritable coneixement i l'autèntic amor, aquell que es queda curt en definicions, així com també vam descobrir que el món no es deia "Terra", com fins llavors l'havíem anomenat: el seu nom era "Vida", i, fins llavors, ni l'havíem comprés ni l'havíem estimat.



"Yo creo que la verdad desarmada y el amor incondicional traerán la última palabra a la realidad." - Martin Lutter King