Redefinicions necessàries - Primera Part : Món i humanitat

Sobre el món i la humanitat: el món és l'escenari o lloc on es desenvolupen els fets que explicarem en aquesta història. Massa, porció o conjunt híbrid extrany, format de terra, aigua, aire, i demés, ubicada en algun lloc del que nosaltres coneixem per univers i poblada de coses rares com ara éssers humans, animals o plantes a simple vista, però també microorganismes (només aptes pels curiosos, per aquells més àvids de vista o pels que els hi interessi creure que hi són, la resta simplement ignorem que hi són com portem fent fins ara, i el fet és que tampoc ens va malament, mentre tinguem futbol cada dissabte, locals de menjar ràpid i una mica d'aplacament de les necessitats corporals bàsiques de tant en tant). En la nomenclatura que donem al nostre escenari vital trobem el primer problema: el fet que l'anomenem Terra denota un cert desconeixement de la mateixa, jo que sóc més aviat conspiratori ho reflexaré com un interés ocult. Aquesta nomenclatura desvirtua la seva condició de ser un compost de múltiples elements, doncs ressalta única i exclusivament el "factor terra" que la conforma, oblidant així aigua, aire i demés parts que conformen del seu vestit, el qual ens empenyem en tenyir-lo única i exclusivament de marró-merda com les nostres paraules i accions, quan en realitat és majoritàriament blau amb tons verdosos i una mica de taques blanques que poden ser o els núvols o el que la nostra depravada imaginació ens sugereixi si del que es tracta és d'antropomorfitzar el planeta. Obviament, això implica que no coneixem massa on estem. Que això sigui així suposo que deriva en gran part del fet que el nom li hem ficat nosaltres, els seus fills (segurament és l'únic cas en la història en el que un fill fica nom al seu pare), doncs no crec que desde fora ens coneguin com a "Terra", des de fora entés com exteriorment al nostre planeta, d'una manera objectiva vista desde fora del nostre "Gran Hermano" personal que tenim montat i en el que tots participem activa o passivament. Tanca els ulls i pensa: "Terra"; a mi el primer que em ve al cap és el color marró, i el nostre món no és precisament marró, que jo sàpiga és 70 i pico % aigua. "Terra" sembla, en aquest context, tant o més desencertat com la gran majoria de motius que t'han portat a tenir un mínim d'interés pel que estic escribint com per arribar a llegir fins aquí, fer la vista enrrere i dir: què m'està dient aquest?. Així doncs, un viatger espacial que passés per casualitat a prop nostre, veuria el nostre planeta i, per com el veuria desde fora, en el cas de que estigués faltat d'imaginació, l'anomenaria, molt més encertadament que nosaltres, per cert, "Aigua", o "Blau", o "Aiguat", o "Blavós", o "Una mica de cada una de les coses anteriors però amb algunes taques marrones que podria ser perfectament terra o la merda que els seus habitants estan abocant-li", possiblement algun nom similar a aquests (això suposant que el seu llenguatge fos el mateix que el nostre i que, per tant, no el portés a anomenar, per exemple, amb el nom de "bossa de pipes pelades" per definir el que nosaltres coneixem amb el nom de "terra" o "hamburguesa amb doble de formatge i ceba caramelada" a la nostra "aigua", doncs aquest fet comportaria que si ens intentés argumentar els motius pels quals ell denomina com denomina al nostre planeta acabessim tenint una conversa tant telecinquera que ja no sapiguessim que estem dient, com és el cas actual) però crec que mai dels mais un viatger de l'espai veuria el nostre planeta exteriorment i l'anomenaria "Terra", comptant que no coneix què forma el planeta. Nosaltres "el coneixem", sabem de què està compost, i tot i així l'anomenem "Terra". Sabem com és el planeta i, tot i així, l'anomenem "Terra"?. És més, sabem com és el planeta?. La qüestió és que nosaltres, a aquestes altures de la película i amb els nostres coneixements, dir-nos a nosaltres mateixos que vivim a la "Terra" és simplificar el tema en extrem, suposo que com tot en aquesta vida, desde el moment en el que tenim una mentalitat econòmica el que es busca desesperadament és la reducció de costos i el màxim de beneficis possibles, optimitzar i estalviar tant com podem els elements que la conformen, eliminar guionistes per buscar-li un nom original i més adeqüat a la seva composició total, i simplificar fins al extrem el producte per tal de vendre'l a l'exterior, als extraterrestres suposo, amb l'única tara existent de que només hi ha una Terra i perque tot això funcionés hauríem de tenir una producció massiva de terres per vendre, cosa que no és així i això ens reventa internament perque xoca amb la nostra mentalitat econòmica i productiva. En definitiva, que el que sigui veritat ens importa una merda, el que busquem és el benefici, fins i tot ficant-li un nom al nostre planeta. Però anem més enllà, en el fons, què més dóna si el nostra planeta es diu "Terra" o "Miley Cyrus"?. El que buscarem, independentment del nom, és explotar el producte tant com poguem. En el cas del nom, com menys sentiment d'estimació i voluntat de veritat hi hagi en el seu nom, menys culpables ens sentirem de no saber què cony estem fent amb ell i el que el conforma totalment. Si el "terra" (el suelo, pel tema de l' habitatge) ven, anomenem Terra al planeta, en el cas de que vulguem vendre'l a l'exterior. De veritat som tan curts com per pensar que el nom apropiat pel planeta és "Terra"?. També suposo que com que nosaltres essencialment caminem en comptes de nedar o volar, li hem donat prioritat d'una manera antropocèntrica al tema, sense demanar permís a animals i plantes, per això reduïm el conjunt del nostre planeta a "Terra", que és el que els humans veiem "habitable", i ens quedem tan amples, i suposo que aquest fet no li importa a ningú més que a mi. Com anomenarien els animals al planeta?. Com ho farien les plantes?. I els microorganismes que ningú veu i a qui ningú li importen?. El noms de les coses no tenen importància en aquesta societat que ens hem creat, l'única cosa que importa és que el nom tingui "gancho" per atrapar al màxim de gent possible, i denominar "Terra" al nostre planeta deu ser una espècie de campanya de màrqueting conspiratòria per atreure el turisme extraterrestre a que vinguin a edificar al terra de la nostra "terra" (Crisi de terreny explotable al teu planeta? Planeta "Terra", el planeta amb més terra per explotar). Que hi ha vida intel.ligent fora del nostre planeta ho confirma el fet de que encara no han vingut a veure'ns responent a aquesta crida en forma de missatge subliminal, saben que hi ha gat amagat, saben que els hi estem venent fum, que aquí, més que terra i negocis, hi ha aigua, hi ha prosperitat, hi ha vida, i quan tot hagi acabat (el nostre show comercial, em refereixo), i si el món encara segueix en peu, ja vindràn a veure com hem cavat la nostra pròpia autodestrucció. Però la veritat va molt més enllà que aquesta paranoia que ens hem muntat al voltant d'una cosa tan simple com a primera vista pot semblar què cony és el nom d'on ens trobem, la veritat és que la configuració del nostre planeta és tracta d'una factor clau pels humans, un punt de partida molt important: és l' espai vital necessari per a l'existència de la humanitat, qüestió a vegades oblidada o que no centra l'interés primordial que hauria de centrar. La gravetat del fet és reduïble a la següent oració: si no món, no humanitat, per tant dependència de la humanitat respecte el món. Aquest fet porta a pensar que la relació humanitat-món és com una de tantes històries d'amor que ens podem trobar per aquí i per allà: el món estima a la humanitat, la qual viu en les entranyes d'aquest i es serveix de la seva bondat, però la humanitat no tracta bé al món, cosa que fa que aquest s'enfadi amb ella però tot i així l'estima, i possiblement ambdos acabin provocant-se mutuament la seva pròpia atudestrucció. Com a tal, no estan en armonia doncs no es coneixen ni tampoc es volen coneixen, són com dos amants que en moments puntuals treuen el màxim profit mutuament, i no per això troben la necessitat de coneixer-se o voler coneixer-se fins al punt de que sorgeixi l'amor i l'estimació mutua que els porta a la total comprensió de totes i cadascuna de les parts de l'altre: la humanitat juga sensualment amb el món d'una manera més constant i, en el fons, macabra, sap el que li està fent a l'altre, sap que el que ara és per ell plaer serà dolor per al seu amant i, a la llarga, també per ell mateix, però només pensa en el seu propi profit actual a costa de l'altre, i el món, seguint el seu extrany, inestable però savi funcionament, s'hi torna en forma de catàstrofes naturals com si fossin grans enrrabiades quan veu que el seu amant s'està aprofitant massa d'ell mateix i la seva bondat i abundància d'atributs, i ho fa per ficar la humanitat, en el seu conjunt, al seu lloc, i per tornar les coses a la seva normalitat. Perque tot el que comença sent promeses d'una vida infinita acaba sent la fugacitat d'un instant, els famosos tres mesos (o tres milenis) de l'amor etern. El món, a més, conté recursos, els recursos com a tals són necessaris per a la humanitat, són les joies i les pedres boniques que el món es fica per tal de conquistar l'amor de la humanitat, i aquesta, veient la bellesa (econòmica, no vital) que suposen aquests recursos, veu que el món pot ser un bon partit: per viure amb ell? No, per enriquir-se a costa d'ell. El missatge que el món intenta donar-li a la humanitat no és ben interpretat per aquesta. Món i humanitat no es comprenen, o no es volen comprendre, o no convé que s'entenguin (vull no pensar en aquesta última opció). La humanitat veu al món com al seu esclau sexual, el món es deixa estimar perque en el fons està enamorat de la humanitat i li agrada deixar (per veure què farà, doncs no li agrada privar-la de la seva llibertat) que aquesta recorri cadascún dels porus de la seva pell buscant la riquesa que en ella s'amaga, sensualment, com qui no vol la cosa, i sap, o obvia però intenta no pensar-hi, perque no vol pensar en el futur, que aquesta relació ha d'acabar tard o d'hora formalitzant-se, que humanitat i món s'han d'acabar declarant amor mutuament, perque tard o d'hora la humanitat dura a terme la seva traició final: quan el seu amant estigui a les últimes, famèlic, sense forçes, a punt d'acabar la seva existència per culpa del pas dels anys, de l'avarícia i el sense-sentit de les accions de l'habitant de les seves entranyes, aquesta, la humanitat, en un últim intent final d'autopreservació i supervivència, buscarà la migració a nous horitzons buscant nous amants que serveixin per als seus obscurs i deshumanitzants propòsits, deixant tot possible amor al món en una utopia, en un somni impossible. Alguns "estudiosos" tanquen el debat sobre la relació humanitat-món basant-se en la naturalesa d'ella, la humanitat, i diuen que no es pot canviar el que és, s'empenyen a pensar que per naturalesa això ha de ser així, que la humanitat ha de ser un etern amant i no un etern enamorat, com el món, i que el món està condemnat a sofrir els seus abusos, per molt que l'estimi, fins que digui prou, i jo dic: per què? Tan poc sàvia és la humanitat que ni en temes de preservació pot fer-li ombra a la saviesa del món?. De fet, és curiós però l'únic que pot dur a terme procesos deshumanitzants és la pròpia humanitat, doncs en la seva definició està, justament, la seva contradiccó més patent. El que la humanitat no sap, o intenta oblidar, doncs li van les aventures i els excessos de plaer amb les coses existents o les que ha inventat (com els diners, per exemple) és que el seu amant, el nostre planeta, és evidentment únic i possiblement serà la millor parella de ball que aquesta trobi en tota la seva existència, i que un cop ja no quedi remei per recuperar el seu antic amor amb qui tantes bones hores ha passat, es preguntarà a si mateixa perque no va fer tot el possible (mentre encara era possible) per aprendre a ballar amb ell, adaptar-se als seus girs i canvis de sentit, cedir a algunes de les seves exigències i, sobretot, no trepitjar-lo sense remordiments fins deixar-li inservibles i destrossades les sabatetes de xarol en forma de recursos, que s'havia ficat per tal de guanyar-se el nostre amor i, sobretot, respecte. Cal redefinir què és el món per a nosaltres, un amant o un amor etern, i quan ho tinguem clar, cal declarar-li obertament les nostres intencions perque ell mateix jutji que és el que ha de fer amb aquells que pretenen ser la seva parella de ball fins a la fi dels seus dies. Per això, cal cuidar-lo, preservar-lo, com el medi per existir que ens suposa, com la única raó que fa que estimar sigui possible: sense món no existiria l'estimació. Sense ell, ara per ara, no hi hauria ni preservació ni destrucció, sense ell res d'això ni d'allò tindríem. L'amor de la humanitat ha d'estar enfocat en comprendre el món, no en tots aquells "possibles amants" que puguin venir després del món (si és que queda alguna aventura per venir a la humanitat fora del món) i que avui no ens importen, doncs volem explotar al màxim la bellesa i tot el que ens aporta aquell que ens permet viure desinteressadament sota el seu sostre, sense tan sols haver-nos acostat a ell i interessat per conèixer més sobre ell: potser, així, ens hauria dit el seu veritable nom, però ni això sabem sobre el món; per això ens hem inventat una manera per anomenar-lo, perque no ens hem interessat ni per conèixer com es diu. Hem de conèixer al món, i anomenar-lo pel seu nom. Si existeix alguna cosa anomenada amor, tot el que pugui posseïr la humanitat d'aquest amor ha d'estar enfocat en preservar i cuidar d'aquell que dóna sentit a la seva existència, doncs d'ell ens servim i d'ell extreiem tot allò que som, gràcies a ell brillem com el que en el fons som: éssers programats per brillar amb una força molt més potent que la de les estrelles, però això només és possible si som regulats amb l'enfocament necessari per tal de fer-ho, per tal de brillar amb molta intensitat i no petar en l'intent de voler brillar més del que hauríem de fer-ho, sense buscar la bellesa per si mateixa, sense buscar voluntàriament l'acció noble que farà que aquesta, la bellesa, sorgeixi per si sola, sense cercar-la, i poguem admirar-la, desinteressadament i encuriosits pel que veiem i que no sabem d'on ha sorgit, preguntant-nos com, sense voler-ho, hem creat alguna cosa tan bonica i digna de ser admirada, de manera completament inesperada. Jo els diré que això és perque abans voliem brillar per nosaltres mateixos cobrint-nos de diners, no per les nostres accions, que vam comprendre que la unitat, la simbiosi, la retroalimentació, el tot, està per sobre de la individualitat, que vam aconseguir vèncer una manera fixa de veure les coses que fins el moment sempre ens havia semblat la millor, un sistema de creences que paralitzava la innovació i que ens impedia avançar més enllà del consum, el benefici i el materialisme, que vem crear la voluntat de comprendre i estimar desinteressadament el món on ens trobavem no per una remuneració econòmica sinó pel fet, simple i pur, de conèixer i estimar, i així vem aprendre a ser més humans i menys deshumanitzants, i vam descobrir que era el veritable coneixement i l'autèntic amor, aquell que es queda curt en definicions, així com també vam descobrir que el món no es deia "Terra", com fins llavors l'havíem anomenat: el seu nom era "Vida", i, fins llavors, ni l'havíem comprés ni l'havíem estimat.

"Yo creo que la verdad desarmada y el amor incondicional traerán la última palabra a la realidad." - Martin Lutter King