jueves, 28 de julio de 2011

Redefinicions necessàries - Quarta part: La realitat i la ment humana

Sobre la realitat i la ment humana: és el món un lloc finit? Aquesta és la pregunta que em plantejo en aquesta secció. Bé, adelantant aconteixement diré que aquesta qüestió va lligada en gran mesura a la nostra ment i la nostra concepció del món. Però, a simple vista, i pel que fa a l'aspecte físic del món, juntament amb el que són les nostres pròpies característiques i capacitats físiques com a éssers humans, podríem dir que sí, que efectivament (i irremeiablement) ens trobem condicionats, que ens trobem amb certes barreres físiques, internes o externes a nosaltres mateixos, que "a priori" ens limiten a nosaltres, als humans, que disminueixen les nostres perspectives cap a nosaltres mateixos i cap al món que ens rodeja. Aquí sorgeixen preguntes tan complexes com si existeix la llibertat, el lliure albir o com és la nostra comprensió del món, el lloc on vivim, i quines són les nostres autèntiques capacitats humanes, com funciona la nostra ment, que, en el fons, configura qui som i és la que ens permet processar i entendre on estem. Per citar un exemple, posem pel cas que jo desitgi volar: sé, certament, que com a humà que sóc, no tinc aquesta capacitat i que les meves característiques humanes em marquen el limit de la meva voluntat: vull volar, però certament no puc, no tinc aquesta capacitat, el meu cos no compta amb aquesta potencialitat, no està fet per a aquest desig o anhel. En aquest sentit, si el que vull és acariciar un núvol, tampoc podré fer-ho, perque la meva potencialitat humana no em permet, a priori, realitzar aquesta acció, m'és impossible arribar als núvols. Igual que si el que vull és viatjar a un altre planeta, si aquesta és la meva voluntat, no podré realitzar-la, doncs  Així doncs, seguint la nostra manera actual d'entendre el món, existeixen certes barreres físiques, tan externes (en el món) com internes (en nosaltres mateixos) que ens limiten en certa manera a no poder dur a terme la nostra voluntat al 100% de les possibilitats que se li plantejen i, per tant, existeix un condicionament de la nostra llibertat, existeix un limit de les nostres volències i possibilitats, existeix un marge que delimita el que podem fer del que no podem fer. Com a éssers humans que som, som éssers limitats per la nostra composició i per la inmensitat, ja no només del món sino del cosmos. Com deia Carl Sagan: "Som pols d'estrella que contempla les estrelles", aquesta és la sensació que ens queda al comprendre com de petits som en relació al tot, que el veiem extern a nosaltres, al contemplar la realitat i la inmensitat de l'univers. Cal saber, però, que la nostra concepció del món com a lloc finit ve donat, primerament, pel propi món i, seguidament, per nosaltres mateixos, per les nostres capacitats físiques, i que ambdues qüestions provenen primariament de la nostra concepció o manera d'entendre'l (al món) i entrendre'ns (a nosaltres mateixos): això és la nostra ment. Certament, existeix un lloc per a l'ésser humà on pot posar fi a la seva finitud, existeix un lloc per a l'ésser humà per a l'infinitud, i aquest lloc és la nostra ment. La ment humana és el tresor més gran del que compta la humanitat, és l'últim reducte de llibertat que ens queda als humans, dins d'aquest condicionament físic extern i intern que, a priori, contemplem en el món i en nosaltres mateixos. Cal entendre, abans de seguir amb l'exposició que ve, que el poder de la ment humana és tan gran que, per molt que ens sembli una utopia, pot destruir qualsevol barrera física amb la que ens trobem, tan externa com interna, i entendre això no és cosa fàcil degut al paradigma de pensament amb el que convivim avui dia. Cal, aquí, fer-nos la següent pregunta: què és la realitat? Per la gran majoria de gent la realitat és allò que passa al món, fora de nosaltres mateixos i nosaltres som mers espectadors i interactuadors de la realitat. El paper de la ment, segons aquest tipus de pensament, és el de descodificar i desxifrar la realitat a la que ens veiem inmersos físicament, en trobar una explicació a allò que passa al nostre voltant. Com he dit, segons aquest tipus de pensament predominant en el nostre paradigma actual, la realitat és externa a nosaltres mateixos, la realitat està fora de nosaltres i nosaltres l'única cosa que fem a través del pensament és interpretar i adaptar-nos a aquesta realitat del món que, com a finita que és, fa que el nostre coneixement sigui finit. En aquest sentit, condicionem la nostra ment amb la nostra perspectiva de finitud. Veiem el món com un lloc finit, com una esfera blava a la qual pertanyem i que és casa nostra, i tota voluntat de conèixer depèn de les lleis que regeixen aquest món, aquesta realitat externa a nosaltres que és la que vivim. Ara, però, m'agradaria analitzar la importància d'un altre tipus de realitat, la realitat mental, la realitat de la nostra ment, la realitat infinita. Desde temps remots s'ha fet la clàssica distinció de l'ésser humà en tres divisions, anomenades tres substàncies, de les quals aquest està format: esperit, cos i ment. L'ésser humà, en certa manera, està format essencialment per aquestes tres substàncies, segons creien els antics pensadors, fet que avui dia en certa manera es segueix creient però no d'una manera especialment forta en l'àmbit científic, que es remet únicament a les proves i als fets observables. El que fem en el nostre paradigma de coneixement actual, el científic, és limitar les fonts del nostre coneixement a l'àmbit físic, a l'àmbit corresponent al cos, limitant així el poder de la nostra ment, doncs tot allò que és físic ha de ser, forçosament, finit. El nostre coneixement en el nostre paradigma de pensament actual, això és el científic, prové de l'àmbit físic del món, dels fets observables en el mateix, i com a tal aquesta perspectiva finita fa que no poguem abarcar tots els àmbits de coneixement als que podriem arribar emprant les característiques derivades de les tres substàncies de les que ens composem com a humans. El coneixement físic és, evidentment, coneixement de la realitat externa, però no és res més enllà que un sol tipus de coneixement, no és tot el coneixement que podem abarcar amb les nostres capacitats humanes. La limitació ens l'hem autoimposat acceptant aquest sistema de coneixement, ens hem autolimitat als modes de coneixement en l'àmbit físic. Evidentment, la ment també opera a aquest nivell de coneixement, però no és res més que un "processador" d'informació vinguda de l'exterior de nosaltres, del món extern, que, com he dit, descodifica, desxifra i interpreta la informació vinguda a través dels sentits. Aquest fet és real però, com dic, limita en gran mesura les nostres capacitats de coneixement. Existeixen altres tipus de coneixements, no només els físics sinó també els mentals o fins i tot els espirituals, i tots ells provenen de la nostra ment, no dels sentits. La ment, al ser infinita, abarca una sèrie de coneixements que el cos, que és finit, no és capaç de comprendre. La ment humana és, doncs, un poder molt poderós, sinó el poder més poderós, amb el que els humans comptem per tal de comprendre no solament on estem sinó qui som, per comprendre'ns a nosaltres mateixos. La ment humana, potencialment (això vol dir la ment i les seves possibilitats), és una ment amb capacitat infinita, un espai ilimitat que pot expandir-se fins a abarcar distàncies no conegudes per la finitud del coneixement que ens proporciona el cos. Però per a que sigui així no ens val la base, sinó que la ment humana ha de ser entrenada, madurada i completada per a tal propòsit, doncs com he dit anteriorment aquesta no és essencialment infinita, sinó potencialment infinita, els conceptes són diferents.  La ment pot ser o no pot ser infinita, això depèn del cultiu que li dediquem. La gran majoria de la gent al planeta viu desconeixedora d'aquesta realitat mental, que no és menys real que la realitat física, que creiem com real, la realitat exterior a nosaltres, la realitat del món, la que no ens pertany, la que s'escapa dels nostres dominis. La ment de la gran majoria de les persones en el planeta viu adormida i limitada pels sentits, per allò que veu, sent, olora, prova o toca i és incapaç d'anar més enllà en termes d'autorealització i coneixement, doncs no ha estat entrenada per a aquest propòsit, per a expandir les capacitats mentals més enllà d'allò purament físic. Factors com el domini de la ment sembla ser que siguin temes desconeguts o que no interessin a la majoria de la població, doncs es conformen amb la limitació de la realitat externa i no cultiven la realitat interna, la de la ment, i cal no oblidar que per tots i cadascun de nosaltres no hi hauria realitat externa sense realitat interna, la que permet que siguem qui som i la que estableix els nostres modes de conèixer. La realitat, l'única realitat, és la que prové de la nostra ment, és la que fa que la realitat del món sigui possible, és la que la configura i dóna sentit. Però quan sublevem la nostra ment al cultiu del coneixement extern oblidem el cultiu del coneixement intern, que és bàsic i essencial pel coneixement del tot. Domini de la ment i autoconeixement van lligats, i són dos dels pilars bàsics per tenir una vida interior sana i feliç, que després es veurà reflexada exteriorment. En aquest sentit, el cultiu interior afavoreix al cultiu exterior, i aquest primer és la pedra fonamental per a que aquest segon es dongui. Les possibilitats de la ment per a l'individu són infinites i la configuració de l'individu depèn de la seva ment. Aquesta, la nostra ment, pot ser metaforitzada com un enorme jardí, el qual pot ser cultivat per tal de que hi creixin les flors més belles, boniques i exòtiques que poguem imaginar, aportant-nos pau, ordre, serenitat, positivitat, domini de les nostres capacitats i autocontrol, aixi com autoconeixement, doncs la nostra voluntat vol que en ella hi imperin coses que ens aporten benestar. Però la ment, per contra, pot no ser cultivada, i així la malesa i les males herbes s'apoderaran d'ella, fent el nostre món intern un caos, un desordre, un descontrol de les nostres percepcions i un sense fi de fluxes de negativitat que influenciaran inevitablement en la nostra concepció del món, que es veurà alterada pel nostre estat mental. Així doncs, per al coneixement, tenir una bona ment preparada i entrenada per a tal propòsit és bàsic, així com és indubtable, a aquest nivell, que la ment és la que configura qui som i la nostra manera d'entendre el món, d'ella provenen les impressions que poguem extreure d'allò que veiem, sentim, olorem, provem o toquem, d'ella depèn, en gran mesura, el nostre coneixement així com la seva expansió. Per sobre de tot, els éssers humans som éssers espirituals, comptem amb el do de posseïr una ment que ens permet pensar, raonar, valorar i interpretar tot allò que, primerament és pensat i, posteriorment, existeix en una realitat externa a la nostra realitat interna, però un nfet clau és posar el coneixement intern per sobre de l'extern: només així serem capaços de comprendre la naturalesa infinita de la nostra concepció del tot, per contra de l'opinió generalitzada d'investigadirs i científics, que són els que estableixen els paradigmes de coneixement predominants en la nostra cultura i societat actual. El poder de la ment, despreciat per alguns, incomprés per molts, desconegut per la majoria, és una porta d'obertura a la infinitud del nostre coneixement, i molts savis orientals, allunyats del bullici i la vida típica de les societats occidentals, han estat perfeccionant-lo durant mil.lenis. Aquests savis, recluïts en muntanyes lluny de tota influència del "món civilitzat". creuen que la ment és com una espècie de llac, i només quan hi ha tranquil.litat i quietud sobre la seva superfície es pot contemplar tota la seva bellesa i immensitat; per aquesta raó, els savis orientals empren tècniques  com seguir el seu "dharma" (o la creació de propòsits o objectius propis a la vida per tal de seguir-los), la pràctica del "kaizen" o autosuperació diària, viuen amb disciplina, respecten el temps propi per a la reflexió, serveixen desinteressadament als altres i abraçen el present, tècniques que els porten a tenir un domini de la ment i, per tant, a tenir una vida esclarida, una vida dominada pel poder de la ment. Certament, la saviesa i les ensenyançes d'aquests savis orientals és ancentral, ha estat transmesa de generació en generació i els seus efectes, avui dia, són igual d'efectius per a les persones i les seves ments com ho eren fa dos mil.lenis. La pràctica del cultiu de la ment en aquests savis orientals, allunyats de tota societat i de tota influència de l'opinió pública, del comerç, de l'economia, de la política, de la publicitat, etc, és tan gran i ha arribat a uns nivells tan elevats que, per persones com nosaltres que vivim condicionats per tots els factors anteriors que conformen les ostres vides i la nostra manera de veure el món, ens és impossible d'entendre. Certament, ells estan a un nivell d'expansió mental i en un paradigma de coneixement tan diferent al nostre, que sigui superior o inferior només ho aclarirà la història i el devenir d'uns i d'altres. El que és cert és que el tipus de coneixement que ells comparteixen és radicalment diferent al nostre: nosaltres ens centrem en conèixer el món (la realitat externa), ells es centren en el coneixement de la ment (la realitat interna) i, amb això, abarquen uns nivells de consciència i espiritualitat més elevats que els nostres, que són simples i terrenals. Les seves vides són vides de felicitat, prosperitat i armonia natural, unitat amb el món i la naturalesa que els rodeja. El seu coneixement, no expressable en paraules sinó en pura experimentació mental, és molt més elevat, precís, humà i infinit que qualsevol dels coneixement que nosaltres poguem experimentar mitjançant teories matemàtiques o física quàntica. Quina diferència hi ha entre els savis d'orient i la gran majoria de persones de la nostra societat? Una cosa tenim en comú: tots som humans, per tant, tots, potencialment, tenim la capacitat de desenvolupar unes o altres característiques de percepció de la realitat. Així doncs, si els savis orientals poseeixen les característiques intrínseques que els permeten el coneixement de la realitat interna, la realitat que regeix i configura el món extern, nosaltres també tenim la capacitat de fer-ho. Per què no fer-ho? Un cop més, la societat i els valors, l'opinió pública, els interessos (personals o econòmics, i normalment els personals seran econòmics) i l'adaptabilitat al sistema en el que vivim ens impedeixen crear aquest nivell de consciència i espiritualitat tan elevat que ens permetin moldejar i dominar la nostra ment i, per tant, les nostres perspectives a la nostra voluntat, i així tenir un control tota sobre les nostres vides i les realitats que vivim. El llac de la metàfora descrita pels savis orientals no és un llac tranquil i quiet (els propis valors i les exigències de la societat ens impedeixen tenir cinc minuts de calma per reflexionar, que les aigues es tranquilitzin i poguem abarcar-ho tot des d'una perspectiva més àmplia) sinó que és un llac ple d'onades i propagacions d'ones, un llac consumit pel moviment, el frenesí i l'activitat de la vida diària d'una de les persones pertanyents a la societat occidental: el nostre llac, la nostra ment, mai podrà tenir, dins aquest sistema de viure, el moment ni el condicionament necessari per tal d'obtenir la calma i la tranquil.litat que mereix la nostra ment. D'aquesta manera, condicionats per l'activitat frenètica de les nostres vides i la falta de reflexió, tendim a veure el món com allò físic, que és el que experimentem, no com allò mental, que és el que no experimentem. Per aquesta raó, per a nosaltres, el món és finit, com allò físic que experimentem, en comptes d'infinit, com allò mental que no experimentem. Quina és l'autèntica realitat? La realitat física, creada pel món? La realitat mental, creada pels humans? Una cosa està clara: una realitat és realitat en relació a una altra cosa, que no és realitat. Si existeix una realitat, ha d'existir en relació a algú que la denomini com a tal. Una realitat és per a aquell que existeix. Qui no existeix no té realitat. Nosaltres existim, per tant posseïm realitat. La realitat més pròpia de l'ésser humà és la seva realitat interna, que és la que el configura com a tal, la que permet l'existència d'altres realitats. Sense la realitat interna, és a dir sense humans, no hi ha realitat externa. Per tant, inevitablement, com a éssers coneixedors que som, la realitat externa depèn de la nostra realitat interna, que és la que primerament ens apareix en ordre de jerarquia a l'hora de conèixer i és la que permet el coneixement de la realitat externa, que és perfectament subjugable a la realitat interna: la realitat de la ment. Per tant, el món, el nostre món, la finitud, allò finit, pot ser entès, comprés i abarcat de sobres amb la ment, la nostra ment, la infinitud, allò infinit. Cal, però, conèixer, cultivar i perfeccionar la nostra ment per tal d'ampliar-ne els limits infinitament, doncs és l'eina més poderosa, com a éssers pensants i espirituals que som, per comprendre i entrar en sintonia amb el món on vivim. Si no existís la nostra realitat interna, no existiria el món, almenys no existiria per a nosaltres. Com que existim, existeix el món, almenys existeix per a nosaltres. Per que el món existeixi ha d'existir per que existeix la nostra ment, per que existim nosaltres, que el coneixem. El món, com a objecte a ser conegut, ha de ser adaptat a la nostra manera de coneixer-lo, a la subjectivitat del cognoscent, és a dir de nosaltres, els que coneixem, a la nostra realitat interna, la nostra ment de possibilitats i extensions infinites. No hi ha res del món finit que no pugui ser abarcat amb el coneixement infinit de la ment. El poder de la ment és, doncs, més poderós que qualsevol altre poder que pugui existir, i mentre quedi una ment entrenada i perfeccionada per conèixer no físicament sinó espiritual i mentalment els processos de l'home en relació al món, tot podrà ser comprès per la ment. El dia que els éssers humans entenguem que certament tenim la capacitat del perfeccionament de la nostra ment a través de la sintonia, l'armonia, la reflexió i el cultiu d'aquesta, no hi haurà limits físics que no poguem superar. El poder de la nostra ment canviarà radicalment la realitat física en la que vivim, canviarà per complet la nostra concepció de la realitat. Cal que l'ésser humà elimini totes les barreres de concepció del món que ell mateix s'ha creat, cal que l'home torni a ell mateix i que es conegui a ell mateix i les seves infinites possibilitats, que estan única i exclusivament en la seva ment. Serà llavors quan l'home, lliure de condicionaments en forma de barreres físiques i vincles terrenals, i amb l'única i poderosa arma del control de la ment, podrà, sempre que ho desitgi, sentir-se autènticament lliure per volar, acariciar els núvols i arribar a altres planetes.

"Imagina que estás sentado en mitad de un espléndido y exuberante jardín. Éste jardín está lleno de las flores más espectaculares que has visto nunca. El entorno es extraordinariamente tranquilo y callado. Saborea los sensuales placeres de este jardín y piensa que tienes todo el tiempo del mundo para disfrutar de este oasis. Al mirar alrededor ves que en mitad del jardín mágico hay un imponente faro rojo de seis pisos de alto. De repente, el silencio del jardín se ve interrumpido por un chirrido fuerte cuando la puerta del faro se abre. Aparece entonces un luchador de sumo japonés -mide casi tres metros y pesa casi cuatrocientos kilos-, que avanza indiferente hacia el centro del jardín. Cuando el luchador de sumo empieza a moverse por el jardín, encuentra un reluciente cronógrafo de oro que alguien olvidó muchos años atrás. Resbala y al momento cae con un golpe sordo. El luchador de sumo queda inconsciente en el suelo, inmóvil. Cuando ya parece que ha exhalado su último aliento el luchador despierta, quién sabe si movido por la fragancia de unas rosas amarillas que florecen cerca de allí. Con nuevas energías, el luchador se pone rápidamente en pie y mira intuitivamente hacia su izquierda. Lo que ve le sorprendre mucho. A través de las matas que hay al borde mismo del jardín observa un largo y serpenteante camino cubierto por millones de hermosos diamantes. Algo parece impulsar al luchador a tomar esa senda y, dicho sea en su honor, así lo hace. Ese camino le lleva por la senda de la alegria perdurable y la felicidad eterna."

"Las siete virtudes imperecederas de la vida esclarecida", en "El monje que vendió su ferrari" de Robin Sharma.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada