Sobre la història: Hume i la gran majoria d'empiristes britànics sostenien la idea de que el nostre coneixement prové de l'experiència, o més ben dit la major part del nostre coneixement, si més no el que està relacionat amb el món on ens trobem. Un clàssic exemple és el del foc: a mi em poden dir infinites vegades que el foc crema, però fins que jo no ho experimento en les meves pròpies carns (mai més ben dit) no verifico aquest coneixement "mitjançant l'experiència" i, per tant, creo aquest coneixement en mi i accepto com a idea vàlida que, evidentment, el foc crema. La causa és el foc, l'efecte és la cremada (això és així en el nostre llenguatge, la nostra manera de denominar i expressar les idees que extreiem empíricament per entendre el món, evidentment en una altre context vital on ens haguessim creat un llenguatge completament diferent i on anomenessim al foc, per exemple, "batut de xocolata" i al fet de cremar-nos "fer la declaració de la renta" diríem: "entrar en contacte amb el batut de xocolata comporta fer la declaració de la renta", i això seria una veritat lingüística innegable, però en el nostre context lingüístic es coneix amb el nom de "foc" a aquesta causa particular i "cremar-se" a l'efecte d'entrar en contacte amb aquest, per tant acceptarem com a vàlides aquestes denominacions si no volem entrar en els problemes lingüístics sobre què és o no és veritat. El que vull dir és que acceptarem el llenguatge que hem creat i del qual partim per conèixer). Ja em poden venir tots els piròmans, incineradors i autoimmoladors del món i assegurar-me amb tots els esforços de que disposin que el foc crema, que jo, si no ho experimento prèviament, no estaré segur de la veracitat d'aquesta afirmació, per tant aquest fet (que el foc crema) no serà per mi una veritat fins que no tingui l'oportunitat de demostrar que, evidentment, ho és. Jo considero que aquest fet és innegable. Bé, dic això perquè el que m'interessa remarcar és que indubtablement l'experiència és un factor imprescindible per l'ésser humà en claus d'adaptabilitat, per tal de comprendre millor aquest món, cosa essencial per a la nostra supervivència. Posem el cas d'una persona cega, sorda, sense olfacte, sense gust, sense tacte. Des del seu naixement ha estat així, i no li ha estat possible experimentar cap tipus d'experiència ni verificar cap tipus de coneixement mitjançant aquesta, bàsicament perque tampoc ningú li ha pogut comunicar cap idea més enllà de la que ell mateix hagués pogut tenir: no ha vist res, no ha sentit res, no ha olorat res, no ha provat res, no ha tocat res, doncs no posseeix cap tipus de sentit. Posem-nos a la seva pell: què podria saber de manera certa sobre el món? No gaire cosa més enllà dels pensaments o idees innates que pogués tenir, de fet no sabria ni com es diu, doncs els seus pares no li haurien pogut comunicar, possiblement ell mateix s'hagués ficat un nom que no tindria res a veure amb la sèrie de noms "considerats normals" dins la llista de noms "considerats normals" en la nostra societat, i possiblement es parlés a ell mateix amb un llenguatge completament diferent del que nosaltres, els humans, hem establert en les diferents societats en les que ens hem agrupat per establir relacions en les nostres idees i transmetre als altres els nostres pensaments, mitjançant una espècie d'acord per denominar de maneres determinades les coses (si això no fos així, no ens entendríem de cap manera, i el problema del llenguatge és visible si intentem fer-nos entendre amb una persona que parli un altre idioma: o coneixem el seu idioma, o ell coneix el nostre, o és impossible que ens fem entendre amb paraules, l'única cosa que podríem fer és fer-nos entendre per gestos o senyals, comptant que aquests tampoc són universalment vàlids arreu del món). Per tant, és innegable reconèixer, primerament, la importància de l'experiència en el nostre coneixement i adaptabilitat del món i, seguidament, la importància del llenguatge ja no només a nivell social, a nivell dels éssers humans agrupats en societat cosa que fa que, inevitablement haguem de comunicar-nos entre nosaltres per tal de transmetre coneixement els uns als altres com per exemple transmetre al meu veí la idea de que el foc crema i, per tant, haguem d'establir un "sistema comunicatiu" acceptat per aquella comunitat concreta (el llenguatge), sinó també a nivell personal, per tal de fer-nos entendre a nosaltres mateixos i el nostre pensament. El que vull dir és que, inevitablement, a tot li posem un nom, un nom en el fons inventat, qui sap si el foc, en la seva essència és foc, però nosaltres l'anomenem foc, de quina altra forma el podriem anomenar? "Belén Esteban"? Sí, la Belén Esteban també crema bastant i podria ser aplicable en aquest sentit, però no crec que la qüestió sigui ara un redisseny total del nostre sistema de lleguatge i anomenament de les coses, per tant partirem de l'acceptació del que està establert com a vàlid, doncs fins ara ens ha funcionat per tal de fer-nos entendre. A part d'això, la comunicació, el llenguatge, són les maneres que tenim per comunicar als demés relacions que hem descobert entre idees (un idea, per exemple, és la relació existent entre el foc i el fet de cremar-se), o més ben dit relacions causa-efecte: causa (foc) - efecte (cremar-se) fins el punt de que podríem reduïr el nostre vocabulari a una continua relació d'idees extretes de l' observació de diferents fenòmens en el món físic, el món extern, observant els efectes de tals fenòmens i determinant-ne les causes (m'he cremat; per què m'he cremat? En el moment en el que m'he cremat estava realitzant quatre accions: estava menjant-me una piruleta, llegint-me "El Quijote", ficant-me el dit al nas i tocant foc amb el dit índex. Repetiré, una per una, les accions que estava realitzant en el moment de sentir la cremada per tal de determinar quina d'elles ha estat la causa concreta que ha provocat l'efecte de la meva cremada. I bé, això és la ciència.). Alguns diran, perque dic tot això? Doncs perque considero que l'experiència i el llenguatge són dos elements clau molt importants per a entendre què és la història, que és en teoria sobre el que tracta aquesta entrada però he aprofitat per explicar una mica els empiristes d'una manera cutre i poc acadèmica. Què entenem per història? Últimament la gent de la meva edat em diria que història és possiblement aquella assignatura que per Selectivitat tenia prop de mil folis per ser estudiada i que, per tant, vem deixar aparcada perque comparant-la amb filosofia, que no arribava als doscents folis, era molt menys rentable per estudiar. Això, evidentment, és cert, denota adaptabilitat a la situació i forma part de l'evolució de l'ésser humà: es tracta d'una sàvia decisió puntual. Si tinc deu exàmens més, intentaré reduïr al màxim possible la quantitat d'estudi que he de realitzar per tal d'arribar al meu objectiu, que no és aprendre, és aprovar. I l'alumne que realitza aquesta decisió no està equivocat, en aquest context possiblement ha encertat, per tant està apte per evolucionar al següent grau de coneixement que li planteja la societat, és a dir aprovar. Així ens ho planteja el context en el que es troba la decisió de la Selectivitat entre història o filosofia. Però la història, fora d'aquest context en el que només els més forts o adaptats sobreviuen, és una cosa completament diferent a això. De fet, és el màxim compendi d'experiència adquirida, organitzada i arxivada del comportament de la humanitat des dels seus inicis fins a l'actualitat. Tot el que ha estat fins ara. Estem a l'any 2011, però referent a què? Si estem a l'any 2011, la lògica ens invita a pensar que estem en aquest any concret en referència a un fet determinat que propicia que avui, si no ens hem descomptat pel camí, estiguem a l'any 2011. Necessitem, urgentment, un punt de referència. Els estudiosos ens diuen que estem a l'any 2011 després de Crist, el naixement de Crist és el punt de partida de la història tal i com la coneixem, o més ben dit del nostre còmput actual, tot allò anterior a Crist és història antiga o prehistòria (Crist ens ha portat a la modernitat!); tot allò anterior al naixement de Crist forma part de la història abans de Crist, que no és la nostra, la nostra és a partir de Crist, donem gràcies a Crist per permetre'ns tenir un punt de referència. Crist va ser un tio important pel que veig, si a partir d'ell ha començat el còmput de la nostra història, tot allò anterior a ell dóna la sensació de que està allunyat de nosaltres, res més enllà de la realitat. La qüestió és que estem a l'any 2011 en referència al naixement de Crist, això ens ho diu la història i el còmput dels anys, perque necessitem tenir un còmput, de segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys, segles, milenis, sinó no sabem a quina altura de la película de la humanitat ens trobem, i si no sabem això no és un fet desastrós per si mateix, sinó que per aquells que viuen les seves vides monitoritzats, enganxats i depenents de la hora és un fet fatal perque arriben tard a tal lloc o no han fet tal informe i això els causa un estrés de dependència horaria que els pot portar a una col.lisió neuronal i al Harakiri. A la gent, en general, no li importa "què és" pròpiament la història, li importa saber a quina hora i a quin dia viuen per mirar la seva agenda i comprobar si tenen un petit racó de quinze minuts per descansar abans de que s'arranquin les orelles i es facin un collar d'orelles humanes a lo jíbaro per l'estrés acumulat d'una vida d'esclavisme i servitud horària. Aquesta és al realitat que jo observo. Fora d'això, la història ens importa una reial merda, què més dóna el que ha passat, el que importa és el que està passant sense tenir en compte que el que està passant és producte del que ha passat, i no hi ha res més enllà de la realitat que això, que creure que tot temps és independent i no depèn d'una sèrie de valors heretats del temps passat, del fet de que, evidentment, importa el que està passant però no per això no ha d'importar el que ha passat o el que pot arribar a passar, de fet són tots ells fets compatibles però no, a la gran majoria de la gent no li importa què ha passat o què passarà, el que importa és el que està passant i no els treguis de la seva concepció actual del temps que els porta a no saber, a nivell d'autoconeixement, què cony estan fent amb les seves vides (ni tan sols a observar la opció de qüestionar-s'ho) perque no saben que els ha portat a ser qui són en aquesta època que els ha tocat viure, simplement, com he dit, no s'ho qüestionen, no els importa, no els han ensenyat a qüestionar-s'ho, no els han ensenyat a que els importi, el que importa és l'ara, l'ara productiu, si pot ser un ara en producció en massa millor, importa l'eficiència, el benefici, el córrer amunt i avall d'oficina en oficina, l'activitat, el "ser útil a la societat" (en quin sentit, em pregunto jo), el no perdre temps reflexionant sobre qui som o que fem aquí, això no importa en absolut perque qui seràs el dia de demà si tens uns mínims d'inquietud i et passes el dia pensant en els motius que t'han portat a aquí, perque vols buscar solucions? Les solucions no interessen! Interessa preservar el que hi ha, interessa que siguis un adaptat al que hi ha i que aquest sistema es mantingui pels segles dels segles fins que aparegui un altre Crist en forma de conejita Playboy que elimini un altre cop el poc pensament crític que quedi, quan fins i tot els més estúpids se'n adonguin de la gran farsa de tot plagat i començi a desvetllar-se el pastís, i això si que no interessa! No ets ningú per a aquesta societat que el que vol són eslcaus pagats, esclaus dels diners, la forma d'esclavitud més moderna: a l'època dels romans, l'única cosa que es necessitava era donar-li de menjar a l'esclau perque no es morís, avui en dia l'esclau, "amb el que guanya", s'alimenta ell sol mentre aplaca les seves poques hores de semillibertat amb entreteniment patètic, que si mòvils d'última generació que al cap de tres mesos es queden en res perque la tecnologia avança a una velocitat vertiginosa i el mercat impedeix que ho faci en tot el seu esplendor perque els hi interessa vendre una sèrie de productes abans de donar pas al que substituirà a l'anterior i que tu et quedis amb cara de tonto perque allò que has comprat t'ho han venut com allò més novedós quan en realitat se li ha estimat interiorment una qualitat de vida de tres mesos abans de que es quedi desfassadíssim per la seva versió 2.0, que si jocs d'última generació que et mantenen apartat de tota reflexió posterior a la teva esclavitud diària sobre què estàs fent amb la teva vida i com es podria solucionar la merda de món que t'ha tocat viure, amb tota la seva pobresa, les seves guerres, les seves inconcordàncies, la seva deshumanització... No interessa que la gent conegui la història, interessa que la gent conegui com funciona actualment el circ que tenen montat per preservar l'"Stablishment" (en anglès), l' "Status Quo" (en llatí), o l'"estat actual de les coses" (en cristià), la "corrupció corrupció i més corrupció" (en el meu idioma), no interessa que la gent sàpiga com s'ha arribat a aquesta situació, només interessa salvaguardar que tot segueixi tal i com està. La gent només coneix l'efecte, la nostra societat actual, però no coneix la causa, que es troba en la història, en l'estudi de la història. La història és el reflexe més important de qui som i perque som així. Fa poc hi havia un debat sobre si s'hauria o no s'hauria de retirar les estautes de Franco de les plaçes més importants d'Espanya. Tu que creus, cosa que pensa, que s'haurien de retirar o que no s'haurien de retirar? La gran majoria de població, sens dubte, estaria d'acord en que s'haurien de retirar. Per què? Els hi preguntaries. Perque el franquisme és dolent i ha fet molt mal a Espanya. Val, en quan a la base de la teva argumentació socialment adquirida i poc contrastada autodidacticament estic d'acord amb el que dius, però això no respon la meva pregunta, val la pena retirar-les o no i per què? Què aconseguiríem retirant les estatues de Franco? Ho veuríem com un gest simbòlic, metafòric i amb l'himne de la llibertat sonant de fons, com una alegoria de la substitució del franquisme per la democràcia? Com un gest a favor de la llibertat? Com un rebuig social al que hi ha hagut? Ho veuríem com una cosa positiva? Com una cosa "necessària"? Com una cosa "extremadament necessària"? Res més enllà que positiu i necessari! És negatiu i innecessari, en tots els sentits! El perquè, després de la publicitat. Hi ha una frase que m'agrada molt, que diu així: "Los pueblos que olvidan su historia están condenados a repetirla". La història, i totes les manifestacions històriques, com és el cas de les estatues de Franco en el nostre país, són el reflex més fidel del que allà ha passat, de com s'ha arribat a estar en la situació en la que s'està, dels errors que s'han comés al llarg de la història d'aquella nació. Cal preservar i guardar els nostres errors, mostrar-los públicament a tots aquells que no han viscut, com és el meu cas, en una època de repressió social i cultural, senyalar-los amb el dit i dir: aquesta ha estat una de les causes de que, a dia d'avui, estiguem com estem. Res de col.locar-les en museus, on hi hem d'anar voluntàriament per aprendre (res més enllà de la realitat, quanta gent en tant per cent de població, visita museus?), en la nostra vida mateixa, en la nostra societat, hem de veure patents els errors de les nostres genracions anteriors. Al cap de no molts anys, les generacions passades que van viure el franquisme desapareixeran, quedarem nosaltres, que podrem dir-los als nostres nets que els nostres avis van lluitar i van patir molt en una època que no s'hauria de repetir mai més si és cert que som, com ens agrada autoanomenar-nos, una "societat civilitzada". Què passaria si retiressim les estatues de Franco? No seria res més greu que intentar borrar una part de la nostra història, de fet el següent pas seria borrar dels llibres d'història aquests successos i, poc a poc, la gent s'oblidaria, amb el pas dels anys, que un dia tot això va passar, amb totes les conseqüencies d'estancament social i cultural que van comportar, i la història estaria condemnada irremeiablement, bastant-nos en el seu oblit i desconeixença, a repetir-se, i nosaltres mateixos hauríem estat la causa d'aquest efecte. Com bé he dit, considero que és molt important sinó bàsic conèixer les causes dels efectes que observem en el nostre món, i la història és un gran senyalador de les causes que avui en dia ens poden portar a reflexionar sobre perquè estem on estem. Conèixer la història és conèixer les causes, o part de les causes més importants, dels efectes que porten a ser qui som, per això convé no oblidar la nostra història i tenir-la en un lloc privilegiat del nostre pensament. Cal preservar la història i fer-al conèixer a les noves generacions, perque ells mateixos siguin capaços de jutjar, amb un pensament propi i crític i en un context radicalment diferent al nostre, el que en una època van ser els seus avantpassats, imitar-los en allò que consideri lloable i despreciar-los en allò en el que consideri que es van equivocar. Sincerament, la gent del futur en què creieu que ens imitarien? Només el temps pot donar la raó o la desaprovació i disconformitat d'un sistema determinat, i a la gent de l'època en el que el sistema és adoptat com a vàlid li és molt difícil de veure la realitat de l'assumpte. El poder de l'opinió social és inmensament potent a l'hora de crear els nostres valors, prioritats i preferències, i acceptar o rebutjar unes o altres idees. En un futur, posem cinc-cents anys d'ara endavant, i en el cas de que el món no hagi colisionat cap a la seva pròpia autodestrucció, la societat de llavors mirarà als seus homòlegs del passat, és a dir a nosaltres, i tindràn dues opcions: admirar-se o esgarrifar-se, així com nosaltres admirem els pobladors de l'Edat Medieval o del Renaixament, pel seu art i la seva cultura, però al mateix temps ens esgarrifem pels motius relacionats amb la religió, com la Santa Inquisició, vista en aquella època com a una cosa completament normal. Com tot, tindrem les nostres coses bones i les nostres coses dolentes, del que jo parlo és de mirar de detectar les coses dolentes ara ja i no tenir d'esperar a que la gent del futur jutji quan retrassats i primitius erem en certs aspectes. Tots som fills de les nostres èpoques, a tots ens ha tocat viure en una societat determinada, en un temps històric determinat, amb uns valors determinats, i tots, desde el nostre naixement, estem programats de tal manera, no genèticament sinó pel context social i cultural en el que ens hem desenvolupat, a actuar d'una manera determinada sense qüestionar-nos-ho. Com a tal, acceptem el sistema de creences en el que ens ha tocat viure com a vàlid, i a tots aquells que intenten anar més enllà del sistema establert no els entenem, no hem estat programats per fer-ho, doncs és vist socialment de manera negativa el fet d'anar contra allò que està establert i contextualment acceptat. Els que busquen el canvi sempre han estat vistos, primerament, com a utòpics, després com a inadaptat, seguidament com a comunistes i, finalment, o en la majoria dels casos, com a bojos; que pensem això de la gent que intenta canviar el món, perque els seus valors interns no els permeten estar d'acord amb allò que veuen que és el seu context social, està condicionat per la preservació a la que tots estem sotmesos desde l' educació, tan a nivell familiar, escolar com les nostres relacions amb els demés, que són els que creen la nostra visió del món. Per això, el llenguatge, lligat a la formació de la persona, és molt important, per això el trobo imprescindible al ser el principal comunicador d'idees, l'eina de formació més potent. Però, com tot, suposo que és "una arma de doble filo", que s'ha de saber utilitzar concretament, no per menjar les ments i crear ovelles dominades per un pastor (en aquest cas, ja no son ovelles guiades per pastor, són ovelles que es controlen a elles mateixes, preservant-se elles mateixes de no sortir fora dels camps que els han marcat per pasturar prèviament) sinó per crear individus amb un pensament lliure de prejudicis creats socialment, capaços de posar en dubte fins i tot allò més indubtable que la gran majoria de població actual és incapaç de dubtar, obrint noves portes i nous horitzons de pensament i desenvolupament per a la humanitat, evitant quedant-se estancant en un sistema de pensament únic i que, amb una mica de reflexió, ens porta a veure que no és, ni molt menys, vàlid a llarg plaç. La història és un progrés constant, un intent de millora de la humanitat, un intent d'evolució, no només físic sinó també mental, però una evolució i un progrés cap a on? No ho sabem, aquesta és la gràcia. La qüestió és que si som conscients d'això i tenim la ment desperta, intentarem fer que el coneixement d'aquest procés històric sigui això, una cosa en sí mateixa positiva, positiva per l'evolució del pensament, en comptes de negativa, d'estancament de pensament. Galileu, quan va dir que la terra era rodona, la seva idea xocava amb el paradigma de pensament actual predominant en la seva època, i tots el senyalaven i el tatxaven com a boig, perque va ser capaç de posar en dubte un fet que en aquell moment era considerat com una veritat absoluta indubtable, perque va intentar veure més enllà del que hi havia i sobre el que no es gosava dubtar ni una coma de la seva redacció!. Al final, la història i el progrés de la ciència li han donat la raó, i, més que un boig, Galileu ha resultat ser un geni de la seva època, una persona "avançada a la seva època", una persona que va trencar amb el pensament socialment acceptat del context on li va tocar viure, va donar-li prioritat a la ciència en detriment de l'especulació esclesiàstica, a la creació d'hipòtesis i a la seva verificiació empírica mitjançant la investigació científica i, així, va canviar la nostra visió del món cap a una visió molt més propera a la realitat, una visió que avui dia adoptem: un progrés del pensament, de la nostra concepció del món. No hi ha persones inteligentíssimes ni persones brillants, només hi ha persones programades potencialment d'una manera o d'una altra: tots podem ser genis, o tots podem ser estúpids, tot depèn de com estiguem programats des d'un principi per la societat que ens educa i ens marca el camí a seguir. I és evident que a aquesta societat no li interessa programar genis. Crec que tots hauríem de tenir una part de Galileu dins nostre, crec que això serà el que farà que poguem avançar cap a un món millor, sense por a equivocar-nos, doncs l'error no és res més que adonar-nos que la nostra via d'investigació no és la correcta, doncs l'error, més que una cosa negativa, hauria de veure's com una cosa positiva, com un intent d'arribar a l'encert, és un encert que ens fa adonar-nos de la bellesa de poder equivocar-nos i del coneixement de la nostra imperfecció, de la nostra humanitat, de com som realment. Conèixer la història és conèixer el canvi, cal conèixer la història i aprendre d'ella, cal estar, com la pròpia història ho ha estat, predisposats al canvi, en honor al sentit positiu del pensament humà, en honor a la recerca incessant de la veritat.
"Nunca dudes que un pequeño grupo de ciudadanos reflexivos y comprometidos pueden cambiar el mundo. De hecho, son los únicos que lo han logrado." - Margaret Mead
No hay comentarios:
Publicar un comentario