Redefinicions necessàries - Tercera Part: La política i els diners

Sobre la política i els diners: si hi ha alguna cosa en aquest món on vivim, i parlant desde la meva curta experiència vital, que m'ha fet adonar que pot moldejar al seu gust a la gent d'una manera massiva, fer-los canviar d'opinió i moure masses... això és el "saber parlar", el dominar el llenguatge, l'art de la retòrica, que en deien els antics grecs. Una persona coneixedora de la psicologia humana que, a més, tingui un domini extens, fluid, gràcil i encisador del llenguatge, juntament amb un discurs prometedor, centrat en parlar a la gent sobre els problemes que preocupen a la societat i prometent-los sol.lucions, aquest fàcilment pot ser un bon polític. El polític és, per sobre de tot, un coneixedor de l'art de la retòrica o art de l'argumentació, però també, per ser "un bon polític", tal i com coneixem els polítics actuals, ha de ser un bon coneixedor dels aspectes psicològics més interns de les persones, amb l'objectiu intrínsec de treure'n el màxim profit per als seus interessos, que mai han de ser revelats, sempre han de ser ocults i amagats darrere boniques paraules com "progrés social", "millora de l'economia del país", "sostenibilitat assegurada", "reducció de la tasa de l'atur", i demés. Estudiant una mica la teoria i la pràctica de l'argumentació, m' he adonat de que, a més, el llenguatge, emprat amb l'objectiu de confondre, evidentment pot portar, a aquells que escolten, a caure a les xarxes de la parauleria confosa que se'ls ha estès al davant, que el llenguatge emprat pels polítics està, en la seva gran majoria, ple de fal.làcies de tot tipus (error lògic de raonament en una argumentació determinada), un discurs confús per definició, que l'última cosa que preté és ser clar i concís, sinó estar ple de paraules confuses per a gent que necessita que se'ls parli clar (i aquesta confusió prové bàsicament de la desconeixença o la ignorància generalitzada que la gran majoria de la població pateix, cosa que no els culpo de que així sigui, doncs és el que aquesta societat promou d'una manera més o menys oculta). Posem el cas d'un treballador que es passa dotze hores al dia fora de casa, deixant-se l'esquena per guanyar-se un sou, tal i com promou aquesta societat que hem de fer si volem ser útils per a ella i els seus interessos. Quan arriba a casa té dues opcions: una, entretenir-se per desconectar de la seva vida de treball, sortir amb els amics o mirant la tele ("un programa entretingut, que no tinc ganes de pensar"), o dues, arribar i fer l'esforç, després d'haver-se passat el dia sencer al curro, d'intentar informar-se del que passa en la societat, i això abarca, per exemple, el panorama polític, tant important com ens el pinten. Sembla lògic pensar que en aquest context, i sense tenir cap tipus d'estadístiques al davant, una gran majoria de la població escollirà la primera opció: m'he passat tot el dia treballant, fent un bé a la meva societat i, com a conseqüència, a mi mateix, ja que treballo per guanyar calers cosa que fa que pugui sobreviure comprant i gastant, permetent que la roda segueixi girant, estant, així, adaptat al que la societat em demana o espera de mi; arribo a casa cansat, i l' última cosa que vull és enxufar la tele per veure totes les desgràcies que passen al món o per escoltar l'absurda i aburrida parauleria del polític de torn, prometent i no complint. De fet, aquest és un dels objetius, que la política "sigui confosa i aburrida", per evitar que la gran majoria de la població s'hi barregi o intenti comprendre-la, ja sabeu, "todo para el pueblo, pero sin el pueblo". Doncs bé, aquest individu del cas número 1 forma part, com he dit, de la gran majoria de la població, i podríem dir que és aquest un fet paranormal? Sens dubte no, és un fet normal, normal dins el model de societat en el que vivim, que promou que la gent sigui així amb els nivells de vida que portem, amb la poca incentivació i el poc temps que podem dedicar a informar-nos correctament sobre les coses. Així doncs, tractarem a aquest individu, que es passa el dia currant i que, quan arriba a casa, l'última cosa que vol fer és informar-se sobre res, com a "normal" dins el context social al que ens estem referint, això és la nostra societat. Aquest individu, en el suposat cas d'eleccions, el que farà és, o bé donar el seu vot a aquells que ha escoltat en les converses del curro que mereixen ser votats ("Tio, el PSOE lo está haciendo fatal. Yo no lo voy a votar.", així doncs en el seu cap automàticament li ve l'única alternativa que coneix, el PP) o bé a aquells que porta tota la seva vida votant, ja sigui perque la seva familia estigui íntima i cegament lligada als interessos d'un partit polític determinat o bé perque desde petit l'han educat de manera que no es qüestionés res i simplement votés a aquell partit polític en qüestió. La seva informació i reflexió ha estat nul.la, el seu vot tan nul com el fet que l'ha portat a qüestionar-se a si mateix el perquè d'aquest vot. En el cas de que un altre individu, sotmès a les mateixes característiques que el primer (és a dir, un curro de dotze hores diàries), però lliure de prejudicis de l'entorn o familiars, arribi a casa i, motivant per un mínim d'inquietuds intrínseques o vitals, decideixi donar-li una oportunitat a la "informació objectiva de la televisió", l'endolli i decideixi veure què es cou en el panorama polític, doncs com a bon ciutadà i defensor de la democràcia que és, i sabent que dintre de poc s'acosten les jornades electorals, s'autoexigirà a ell mateix fer un petit esforç informatiu, del caire que sigui (el primer que li ve al cap és endollar la televisió) per tal de mirar de comprendre quines opcions de vot té i què és exactament allò que pretén votar. La seva actitud, a part de paranormal, és lloable, una persona que es passa tot el dia treballant, ja sigui física o mentalment, l'última cosa que vol és tenir de tornar a treballar per pensar seriosament a veure qui es mereix el meu vot; com dic, una actitud paranormal i lloable, assumint el seu principal rol com a ciutadà, ser útil al seu país, aixecant l'economia del país i, tot i així, pretén invertir una estona més del seu temps lliure informant-se sobre els opcions polítiques existents per tal d'exercir el seu segon rol com a ciutadà, que és votar, però no votar de qualsevol manera, intentar votar amb cap, amb seny, havent "intentat informar-se" prèviament (cal dir sobre aquesta qüestió que, a efectes pràctics, per als polítics els nostres principals rols socials són que treballem i que votem, res més). Aquesta, la missió del nostre treballador inquiet, és una missió pràcticament impossible, no apta per a quasi ningú. Aquest individu mirarà la tele i el que veurà, segurament i si no és capaç de depurar la gran quantitat de parauleria emmerdada del poc aspecte de veritat i realitat que s'hi reflexa en el que aquesta ens mostra, es veurà influenciat per l'opinió apresa en una cadena determinada que, sens dubte, afavorirà als interessos polítics del partit polític que més calers hagi emprat per comprar la publicitat d'aquella cadena en concret. El seu "intent d'informar-se" és lloable, doncs ha sacrificat entreteniment per informació, per fer un bé al que ell mateix considera "dret a vot" però que en aquesta societat els hi interessa vendre'ns-ho com a "deure a vot" (et diuen: "has d'anar a votar, és el teu principal deure com a ciutadà, sinó estàs en contra de la democràcia", aquesta és la típica fal.làcia amb la que s'etiqueta a aquell que, de manera conscient i premeditada, decideix no anar a votar pels motius "x" que l'han portat a no fer-ho). Tal i com aniran les coses per al nostre amic a l'intentar informar-se via televisió, la seva contribució a l'efecte teòric buscat en la veritable democràcia serà nul, doncs dins del poc que s'ha pogut informar per falta de temps, el que la televisió li ha mostrat han estat, tirant a llarg, sis idees polítiques (posem pel cas CIU, PSC, PP, ERC, IV, i SC) mentre que, en realitat, existien més de cent propostes polítiques, més de cent idees polítiques, desconegudes pel nostre home, que, pers motius desconeguts, no han pogut ser "mostrades" en el gran aparador de la televisió, el lloc d'on la gran majoria de la gent treu les seves opinions de tot tipus, en aquest cas polítiques (motius? o bé perque aquests partits no tenen tants calers per promocionar-se a la televisió com la resta de partits forts, o bé perque són partits minoritaris, o bé perque són partits que han sorgit recentment i, per tant, son, en la seva majoria, desconeguts, o bé perque a la resta de partits forts no els ha interessat que les noves idees poguessin ser mostrades públicament a través del mitjà de comunicació més potent que tenim actualment amb permís d'Internet, és a dir la televisió, lloc d'on la gran majoria de població extreu la poca informació que consideren que necessiten per decantar el seu vot). Bé, si s'ha entés el que he intentat explicar, cosa que no crec que sigui molt difícil però és possible que a algú no li hagi quedat clar, o bé perque no m'he explicat bé, o bé perque la realitat difereix en gran mesura de la meva manera de veure-ho, o bé perque hi ha mentida en les meves paraules, en podem extreure diferents punts d'aquesta visió: primerament, les eleccions no són més que interessos polítics, és "el moment" (si, dic "el moment", perque no hi ha més moments) en el que la política necessita al poble, necessita de la participació del poble. Fora de les eleccions, la política no necessita al poble, la política s'ho manega tot ella mateixa, i com més allunyat estigui el poble dels afers polítics, millor pels interessos d'aquesta. Després, que la democràcia és el millor dels sistemes possibles, això és indubtable, és una gran veritat en la seva teoria, com ho pot ser el marxisme, però no en la seva pràctica, en el punt en el que la pròpia societat permet que aquesta democràcia no s'exerceixi com s'hauria d'exercir. El cas és el que he ficat abans, el de la gran majoria de la població desconeixedora de totes les opcions possibles per falta de temps o d'informació, desconeixement de les veritables intencions i dels interessos polítics d'allò que estan votant, ja sigui perque les seves vides de treball i servitud els impedeixen estar correctament informats sobre les opcions que tenen, ja sigui perque tenen una mica de temps per informar-se però la televisió i els interessos que la regulen, juntament amb al susceptibilitat de ser enganyats i manipulats que posseeixen fan que aquest intent "informatiu objectiu" sigui invàlid, ja sigui perque son uns "currantes de la hostia", cosa molt lloable, de veritat, però amb un mínim de temps d'informar-se i, tot i així, prefereixen invertir el seu temps restant en entretenir-se i viure, ja que la gran majoria del seu temps vital, lligat al treball, no els permet, ja sigui perque directament passen d'informar-se, doncs passen de política però tot i així cada jornada d'eleccions estan allà donant el seu vot que jo em pregunto per què ha servit si internament no se'l han qüestionat, madurat i decidit tal i com en la teoria hauria de ser en un sistema democràtic. Així doncs, a la suma de que la política és el major circ d'interessos amagat darrere d' un ampli domini de llenguatge confús i manipulador amb l'únic objectiu de mantenir-se al poder, cal dir que la nostra democràcia actual no és res més, en la seva pràctica i tal i com estan les coses, que una part de la funció, una part de l'espectacle de la política on simplement els polítics ens pregunten si ens està agradant o no el show que estem veient, si ja hem destapat o no el pastís, i nosaltres els donem o no els donem la nostra aprovació en forma de vots, amb tot el poc criteri del que disposem per valorar el que veiem. Siguem realistes: la política era bona, anys enrrere, quan els grecs la van inventar. En aquell llavors, les societats gregues eren societats on la gran majoria de la població, els ciutadans de l'estat, tenien accés a l'àgora, als llocs de debat, per tal de participar activament en les qüestions debatudes i per tal de crear-se, per ells mateixos, una opinió, no que els hi crees artificialment la televisió, o la ràdio, o depèn de quins portals a Internet. Cal dir, per això, que considero que Internet és la gran esperança informativa del nostre segle, doncs ens permet la lliure interacció amb el contingut, al mateix temps que ens permet dur a terme un contrast instantani de la informació amb diferents fonts, cosa que a la televisió i a la ràdio no tenim, per exemple. Internet és aquella gran biblioteca invisible de coneixement arxivat i coneixement instantani, biblioteca a la que tots tenim accés, és aquell ample i llarg, més ben dit infinit, carrer on trobem múltiples i variades botigues on tots podem triar què volem fer, a quina d'elles volem entrar, com qui va caminant per un carrer ple de botigues, amb diferents propostes, i triar en quina d'elles entrar. Això és Internet, però amb la informació (també amb negocis, tot sigui dit). Cal que entenguem la importància que té avui dia l'Internet a les nostres vides, i que l'emprem correctament si d'informar-nos i contrastar la informació es tracta, sobretot en afers tan importants com és l'elecció d'un govern. Tornant de nou al tema de la política i relacionant-la, tal i com he dit inicialment, amb el llenguatge, cal dir que un factor clau per entendre l'enorme "parche" que la política suposa avui dia és el fet d'entendre l'objectiu teòric d'aquesta, és a dir l'objectiu que aquesta es planteja, l'objectiu irreal, el que no es realitza, el teòric, en comptes del pràctic, el real, el que nosaltres patim. La política és un intent, mitjançant el diàleg, de gestionar i governar un país, un estat o una nació, govern que, sens dubte, és necessari, doncs creure en l'anarquia en aquest nivell de civilització al que estem és creure que tots actuaríem correctament i això és impensable tal i com està organitzada actualment la societat, amb la seva desigualtat i la seva pobresa a través del sistema monetari, cosa que sens dubte crea necessitat i, per tant, malestar i violència. La política, doncs, no és res més que un sistema de creació de "lleis", que regulen el nostre comportament adaptant-lo al que la societat demana, comportament que, per altra banda, ve condicionat pel mateix sistema en el que vivim. Aquí està el principal error de la política, tal i com la veig avui dia: la política no busca sol.lucions, la política posa "parches" als problemes, posa "lleis en forma de parches" als problemes. Entendre aquest punt de la meva concepció política és clau per entendre tot allò anterior i tot allò que vindrà a continuació: la política deriva de la incapacitat humana de trobar solucions als problemes, per això s'inventen les lleis, que no són més que "parches" pels problemes als quals no tenim sol.lució. És així de simple, això és el que és la política en la seva pràctica. I que molts dels problemes actuals no tinguin sol.lució deriva de l'estat de paràlisi creatiu, innovador i de pensament crític al que ens sotmet la societat de la que som esclaus. Per dir-ho d'una altra manera: arreglar el món, avui dia, no està a l'avast de tothom, no està a l'avast de la creativitat, la innovació i el pensament de tota la població, aquest fet recau en les decisions polítiques. En aquest sentit, estem donant-los als polítics la vatuta per dirigir a la societat, els estem llegant a ells el poder per tal de "buscar sol.lucions" als problemes que estem patint. I quines sol.lucions troben els polítics, amb tota la seva incapacitat per resoldre problemes i tot el seu verb conmovedor i corruptor de la societat? Lleis, aquesta és la solució que ells ens donen. Fem un exercici de reflexió: de veritat creieu que, a la llarga, el món s'arreglarà mitjançant lleis, és més, lleis creades pel propi home, lleis artificials? De veritat creieu que és així? No intento ser determinista, però les úniques lleis que existeixen veritablement en aquest món i que cal conèixer i estudiar són les lleis naturals, les lleis provinents de la naturalesa, les lleis a les quals sí que estem, inevitablement, condicionats i determinats, i això és una realitat molt més gran que qualsevol altre que haguem descobert: estem condicionats a la llei de la gravetat, per això caiem cap avall, estem condicionats a les lleis del nostre cos, per això no podem volar per nosaltres mateixos, estem condicionats a la llei de respirar, per això necessitem oxigen, i si no hi ha oxigen morim, i això és així i no pot ser d'una altra manera: és un determinisme innegable. Estem condicionats a caure cap avall, a no poder volar per nosaltres mateixos, a veure'ns obligats a respirar per sobreviure: això són lleis. Tota la resta de lleis, inventades per l'home, són "parches", són el reflexe més vulnerable, un cop exposats a la reflexió, de la nostra incapacitat per trobar sol.lucions als problemes. M'agradaria que fos d'una altra manera, que les lleis fetes pel govern tinguessin sentit per a la humanitat, però si les analitzem curosament veiem que no serveixen per res més que per condicionar la llibertat de l'home més del que ja està condicionada, i condicionar-la per què? Per adaptar-la, molt més, a les exigències de la societat tal i com la hem construït. Creieu, sincerament, que a aquestes altures de la pel.lícula de la humanitat, la política pot aportar solucions reals, empíriques, factibles, als problemes que pateix la humanitat, com la pobresa, com la violència, com els interessos econòmics, com l'atur, com la desigualtat? Creieu que la veritable sol.lució a llarg plaç, la més eficient i rentable per a la humanitat, a tots aquests problemes poden derivar de la parauleria de la política? Jo no ho crec, sincerament, i n'estic convençut interiorment. Els polítics, aquells servents ocults de l'economia, no poden aportar-nos llum a aquests problemes. Tenim problemes molt greus com per anar intentant sol.lucionar-los amb "lleis parchoses" que no porten enlloc i que, a la llarga, quedaran obsoletes i desfasades per les noves necessitats vigents en la humanitat, com ara l'escassedat de recursos vitals com l'aigua, o com la contaminació de l'aire. Vivim en un món on la concepció que tenim d'aquest ve condicionada per l'entorn on ens desenvolupem, això és la nostra societat, i aquesta és la que ens marca els valors i les prioritats que regeixen la nostra concepció d'aquest. Més que política, que el que proposa són "lleis" als problemes, el que necessitem és ciència, que proposa "sol.lucions" als problemes. La política ha quedat desfassada, la política actual, a no ser que sofrís un potent canvi estructural i de funcionament, no és un bon sistema per tal de buscar sol.lucions als problemes als que ens enfrontem. Cal donar prioritat a les sol.lucions científiques per sobre de les sol.lucions polítiques, cal fer-ho en honor al benestar no econòmic sinó vital de la humanitat. La economia no és res més que un mur enorme que impedeix avançar, un mur enorme que tard o d'hora hem de saltar i superar per seguir endavant. Perque els problemes de la humanitat no són problemes econòmics, no són problemes de diners, d'atur, de treball o de relacions externes, els problemes de la humanitat (i avui més que mai ho veiem) són problemes de recursos i de benestar de la població, són problemes d'escassetat de recursos. Cada cop som més gent al planeta i, per contra, els recursos cada cop son més escassos. Això és un fet, i la política, que en el fons és, en el nostre entorn, el rostre públic però ben emparat de bancs i corporacions, no és una sol.lució a aquest problema, doncs no està capacitada per lidiar intel.ligentment amb la gestió dels recursos existents en el planeta, no tenen aquests coneixements, doncs només entenen d'interessos econòmics i de parauleria, i mentre hi hagi interessos econòmics pel mig, que són els que de veritat eviten una gestió intel.ligent dels recursos del planeta, no podrem trobar una sol.lució a la fam, a la pobresa, a l'escassedat i a la desigualtat en general, i, sobretot, a la més horrible distinció humana que hem creat, després de la distinció racial: rics, pobres i extremadament pobres. Sí, però rics, pobres o extremadament pobres en relació a què? A la capacitat humana? A la inventiva? A la creativitat? A la intel.ligència? A l'esforç? Al context social i cultural que ens ha tocat viure? No, en relació a la quantitat de diners que tinguem, és a dir a la quantitat de papers pintats amb cares de persones amb un valor econòmic específic, creats del no-res pels bancs, i això és el que guia el camí a seguir. I jo no veig camí més obscur i impossible de seguir per la humanitat que aquest: el camí que marquen els diners. Això porta a pensar que la gran majoria de problemes que hi ha al món es podrien sol.lucionar eliminant el sistema monetari i donant prioritat a les necessitats de la humanitat. La pregunta és: tenim els recursos? Sí, els tenim, tenim energia solar, energia eòlica, energia mareomotriu, podem extreure l'energia d'aquests recursos. Què impedeix que ho fem? Els diners, no hi ha suficients diners per dur a terme el projecte. Si els diners no hi fossin tíndriem els recursos i tindríem les ments i la inventiva disponible per tal de desenvolupar totes les tecnologies necessaries per, un cop entès el problema que suposa el creixement de la població i la disminució dels recursos existents, investigar lliurement vies alternatives per tal de tirar endavant les necessitats de tota la humanitat, només faltaria la voluntat comú, el "voler fer-ho" global. I la gent ja no buscaria incentivació econòmica per dur a terme els seus treballs, perque no existiria tal incentivació econòmica! Sona extrany? Ho és perque estem acostumats a treballar si i només si rebrem alguna cosa a canvi, però en un món sense incentivació això no seria així. La gent, lliure de cadenes d'esclavituds, miraria a les estrelles i es preguntaria perquè estan allà, un cop eliminat l'esclavisme pagat surgiria en la gent la voluntat de conèixer el món on vivim i d'intentar treballar tots junts per buscar-li una solució, un cop comprenguessin la importància del tot per sobre de la individualitat, un cop ens despullessim dels falsos prejudicis i dels falsos valors i prioritats que ens ha creat aquest sistema monetari del qual som esclaus i que evita que trobem sol.lucions reals als problemes que hi ha o que hi haurà, no gaire més enllà que dintre d'uns anys. Però no, tornem a la realitat, que no pot estar més allunyada d'aquest plantejament, la realitat està dominada pels diners i com a tal és corrupte, això de manera innegable, i part de la realitat és la política, i com a tal està dominada pels diners i és corrupte. El sistema que plantejo no és el millor dels sistemes possibles, però sens dubte crec que és millor que el que tenim a nivell de sol.lucions als problemes que avui dia ens trobem i que innegablement hem de sol.lucionar si no volem cavar encara més profundament la nostra pròpia tomba, com tampoc ho és el sistema econòmic sota el que vivim, que ho corromp tot, fins i tot a la política, aquell ancestral "art de saber parlar", per convertir-lo en l'art de fer falses promeses electorals per tal d'arribar al poder, que és l'únic i veritable objectiu i, un cop allà, fer una mica de sobreactuació, ficant de tant en tant alguna tirita al món en forma de "sol.lució a llarg plaç" i vinga, anar tirant entre falsa promesa i mentida mentre esgoten totes les vies possibles per persistir-hi (sobre aquesta qüestió del poder, recomano la lectura de "El Príncep", de Maquiavel). La política, mentre tinguem als diners pel mig, no canviarà: serà corrupte. Jo crec en el noble art de la política, plantejat a l'època clàssica, crec en l'objectiu teòric que pretenia en una època on a tots ens era fàcil accedir a "ser polítics" i buscar sol.lucions a petita escala, això és buscar sol.lucions a la polis o ciutat-estat, però avui dia, quan tractem problemes tan generals com la pobresa al món o la falta de recursos, la política no és una bona sol.lució als problemes que enfrontem. La política, com "art de governar i organitzar una societat" és bona. Política és diàleg directe, intel.ligent i empíric (sobre els fets en qüestió), política és buscar solucions factibles al problemes a través del diàleg, tots hauríem de poder ser escoltats, tot hauríem d'intentar contribuir a millorar el món. No per tot això la política hauria de desaparèixer: cal redissenyar totalment la política. Cal redissenyar què és per a nosaltres la política, com un sistema de govern però més important com un sistema d'organització i gestió de recursos vàlid; cal donar prioritat a noves idees de govern, cal no ser conservadors amb idees que poden millorar i, per contra, cal estar disposats al canvi de les noves exigències o necessitats que el món, el nostre entorn, ens demani, i buscar-hi sol.lucions recolzades amb el decret últim de l'avenç de la ciència i la tecnologia. Tecnologia és un llapis, que ens permet escriure les nostres idees en un paper i, per tant, preservar-les de que se'ns oblidin; tecnologia són unes ulleres, que permet veure a aquells que tenen problemes a la vista; tecnologia és un tren, un mitjà de transport que ens permet viatjar d'una banda a una altra davant el problema de moure'ns en un món tan gran: tecnologia és una bona sol.lució als problemes. Si hi ha violència, si hi ha assassinats, si hi ha atracaments no és perque la gent sigui dolenta genèticament, és a dir per naturalesa: això portaria a que no hi hagués sol.lució al problema, que és el que ens volen fer pensar! No hi ha individus bons o dolents, només hi ha individus potencialment bons o dolents, amb la potència de poder ser bons o dolents! Què estem creant, amb aquest valors: individus bons, tolerants, que comparteixen, o individus dolents, egoistes, que acaparen? És la societat, amb els valors que predica, que fa que la gent, quan es troba davant la necessitat, actuiï d'una manera determinada! És la societat, com a pare dels seus fills, la que condiciona el comprortament de les persones que hi conviuen!. I la política, amb les seves lleis, no són una bona sol.lució. La ciència, i la tecnologia, i la investigació... aquest si que ho són!. Fem-nos preguntes, no parem de fer-nos preguntes: Perquè hi ha violència? Per què hi ha assasinats? Per què hi ha atracaments? En la gran majoria dels casos, per necessitat! Què ens diria la política davant d'aquests problemes socials? Que ve de base, que és genètic, que els individus que actuen així estan "tarats". Res més enllà de la realitat! No ve de base, no és genètic, excusar-nos en aquesta parafernàlia és la solució fàcil que els interessa donar al problema de la inadaptabilitat social; aquest temperament, aquesta actitud, la provoca el propi sistema econòmic en el que vivim, dissenyat per crear escassetat en comptes d'abundància, amb la necessitat i desigualtat que crea! Que hi ha violència? Més polícia, més seguretat, en comptes de cambiar el problema des de la base: l'educació. Que hi ha assassinats? Més presons, més apartament dels individus "tarats" de la societat, en comptes de cambiar el problema de base: l'igualtat. Que hi ha atracaments? Més judicis, més condemnes a una persona que no té un altra remei que robar per sobreviure, en comptes de canviar el problema de base: redissenyar, desde la base, els valors de la nostra societat. Política i diners estan estretament lligats. Un redisseny total de la funció de la política i els diners són dos canvis molt importants que hauríen de succeïr en el nostre món si el nostre objectiu és, de veritat, buscar sol.lucions (no "parches") per aconseguir el benestar de tots i cadascun dels éssers humans que vivim en aquest planeta.

"En un mundo donde el 1% de la población es dueña del 40% de la riqueza del planeta, en un mundo donde 34.000 niños mueren todos los días de pobreza y enfermedades evitables, y donde el 50% de la población mundial vive con menos de 2 dólares al día... Una cosa esta clara: algo está muy mal."